Històries en blanc i negre. Records a tot color: 4. La Mera

MARIANO CASTEJÓN

L’antiga Alameda, coneguda popularment com La Mera o L’Amera, rep actualment el nom oficial de Plaça de Sant Antoni. Des que el 1834, sota l’alcaldia de Wenceslao Ayguals d’Izco, es transformaren els «femers» en una plaça d’esbarjo, l’espai ha rebut diverses denominacions, com Fernando VII, Constitució, República o de la Fira, tot experimentant nombrosos canvis d’aspecte al llarg del temps. Resulta curiós com la degradació fonètica local del terme Alameda va acabar fixant el topònim popular que tots els vinarossencs utilitzem avui dia i que s´ha plasmat en relleu com a logo a la part posterior del nou escenari i sortidors d’aigua.

La fotografia, que es pot datar entre 1910 i 1920, presenta a la part inferior el codi «A. T. V. — 2736». Estes sigles corresponen a l’editor barceloní Ángel Toldrà Viazo, autor de la major part de la col·lecció de vistes valencianes durant les dues primeres dècades del segle XX. Tot i que la captura s’ha realitzat probablement al voltant de 1915, existeixen postals de la mateixa sèrie, com la número 2740 corresponent a la veïna travessia de Ruiz Zorrilla, que han estat datades per circulació postal l’any 1923. La postal prové de la col·lecció de Joaquín Simó.

En la imatge s’observa una plaça diàfana, amb terra de sorra i els típics bancs de fusta i ferro forjat de l’època; els arbres, per la seua banda, encara no havien adquirit la mida monumental que els caracteritzaria dècades més tard. Tant la indumentària de les persones que apareixen al centre i al fons —on destaquen les espardenyes, les bruses i els vestits llargs— com l’estètica dels immobles que envolten l’espai, són plenament coherents amb el primer quart del segle XX.

Els edificis conserven una marcada estètica decimonònica: construccions de dues o tres plantes que fan de transició entre el classicisme popular i un modernisme sobri, pròpies de les llars de la burgesia comercial i terratinent de finals del segle XIX i principis del XX. Hi destaquen els balcons correguts de forja i, molt especialment, els miradors de fusta —com el que s’intueix a l’extrem esquerre—. Les plantes baixes, funcionals, combinaven les grans portalades de fusta per a carros i magatzems —lligats al comerç del vi, l’oli o el garrofí, autèntics motors econòmics de Vinaròs— amb els xicotets comerços locals que començaven a florir a la zona.

Al fons, s’aprecia la tanca de ferro que protegia la primitiva font i el recinte central, on es concentrava la vegetació més delicada. Una estampa entranyable que sintetitza el cor de la vida social vinarossenca de fa un segle.

Històries en blanc i negre. Records a tot color: 3. Passeig marítim-Costa i Borràs i Casa Fullana