
Històries del blanc i negre-Capítol 25. La punta del moll
HISTÒRIES EN BLANC I NEGREVINARÒSVINARÒS MAIL 18 novembre, 2026 Vinaròs News

MARIANO CASTEJÓN
Esta fotografia es pot datar de principis de 1930. A la part superior esquerra es llegeix la inscripció «L. Roisin, fot. Barcelona». Lucien Roisin Besnard va ser un dels editors de postals més importants d’Espanya.
El moll de llevant va començar l’any 1860, alçant un dic que naixia vora la mítica «roca de Sant Vicent» i que s’endinsava uns 430 metres. A causa dels temporals de llevant i de la necessitat de donar cabuda a grans vaixells comercials, sobretot per al boom de l’exportació de vi, el dic primigeni es va quedar xicotet molt ràpidament. L’any 1875 s’aprova un nou projecte de prolongació dirigit per l’enginyer J. M. de Serstevens. L’any 1883 es crea la Companyia del Port de Vinaròs i l’any 1886 les importants obres de maçoneria i contenció van donar al moll la seua base monumental de carreus de pedra escairada.
En la foto de la col·lecció de Joaquín Simó veiem el moll de llevant que ja presenta la seua estructura de contenció completament consolidada, l’empedrat característic i el faro helicoïdal plenament operatiu, elements que van marcar la maduresa de les obres del port a principis del segle XX.
L’escena ens mostra l’extrem final de l’antic moll de llevant, un espai guanyat al mar que ha patit una metamorfosi absoluta amb el pas de les dècades.
En l’altra foto es detalla l’element central que és el Far del Moll. Es una preciosa estructura de ferro forjat, de caràcter industrial modernista, caracteritzada per l’escala de caragol helicoïdal totalment nua que s’enrosca al voltant del masteler central fins a arribar a la llanterna superior. Reposa sobre una base circular esglaonada de sillars de pedra.
Va desaparèixer arran de les posteriors modernitzacions i ampliacions del port, substituint-se per fars més moderns i funcionals. Avui és un element extint molt recordat en l’imaginari col·lectiu local. Just al costat del far s’observa una xicoteta edificació de planta rectangular construïda amb carreus de pedra i teulada a quatre aigües. Servia com a magatzem de materials per al manteniment del far (oli, eines) o com a recer per al “farero”.


El terra està pavimentat amb un magnífic alineament de llambordes de pedra escairades que revestien la superfície transitables del moll. A l’esquerra, el gran mur de contenció (l’espatller) protegia la zona interior del port dels embats de la mar de llevant. El paviment original ha estat recobert en algunes zones per asfalt o ciment en les successives reformes del port, i la línia de costa del moll s’ha estès centenars de metres mar endins.
Al fons de la imatge, perfilades sobre la línia de l’horitzó, s’aprecien les muntanyes de la comarca. Per l’orientació de la punta del moll mirant cap al sud/sud-oest, es tracta de la silueta de la Serra d’Irta i la costa que connecta en direcció a Peníscola.
Tot i la distància de la presa, l’element humà aporta una informació valuosíssima sobre el context social de l’època. Dalt de tot del mur de l’esquerra destaca la figura d’un home dret contemplant l’horitzó. Gràcies a la versió acolorida podem distingir uns pantalons foscos i una jaqueta de tonalitat marronosa/remedada, amb el que sembla una gorra típica de les classes populars i marineres de l’època.
L’absència de xarxes, barques amarrades en primer pla (només se n’intueix una a la part dreta) o estris de pesca ens indica que no estem davant d’una jornada de treball frenètica. La punta del moll ha funcionat històricament per als vinarossencs com un lloc de passeig, evasió i contemplació. La postura tranquil·la de l’individu evoca un moment d’oci, de descans dominical, o bé també podria ser la figura del vigilant del port fent la seua ronda en un dia de mar en calma.
Després de la crisi de la fil·loxera que va destrossar el ric comerç vinícola local a finals del segle XIX, el port de Vinaròs es va haver de reconvertir. Durant esta època de la fotografia, el port s’anava consolidant com un dels punts pesquers més potents de la Comunitat Valenciana i com a eix de cabotatge de mercaderies (com l’exportació de garrofes, oli o el creixent sector dels cítrics).
La ciutat es modernitzava. La millora de les infraestructures portuàries anava lligada a la necessitat d’obrir Vinaròs al comerç exterior. Disposar d’un far modern i un moll ben pavimentat era sinònim de progrés industrial.
Era una època de gran efervescència social i política (transició de la Dictadura de Primo de Rivera a la Segona República), on les societats de mariners i els sindicats d’oficis varis tenien un gran pes en la vida de la localitat, defensant les millores d’un port que era el cor protector i econòmic del poble.
El dic de llevant que coneixem avui en dia és molt més llarg que l’original del segle XIX. L’any 1960 es van donar per finalitzades unes grans obres d’ampliació i prolongació del dic de llevant que van desplaçar la punta primitiva cap a una línia de mar molt més exterior per protegir les flotes modernes de baixura i arrossegament.
Històries del blanc i negre- Capítol 24. La Mera als anys 20 del segle passat





