Històries del blanc i negre- Capítol 19.Recollida de fusta a la platja del Fortí

MARIANO CASTEJÓN

Esta fotografia de la recollida de fusta a la platja del Fortí, pertanyent a la col·lecció de Joaquín Simó, és un testimoni visual de la històrica relació de Vinaròs amb el riu Cérvol, dels desastres naturals que l’han afectat i de la capacitat de la comunitat per aprofitar els recursos de l’entorn.

La imatge, del 3 de novembre de 1909, capta una gran operació col·lectiva: un gran nombre de persones i carros omplin la platja per recollir els troncs i branques que les fortes pluges van arrencar de soca-rel, arbres, canyes, taulons de xicotetes construccions rurals i tota classe de vegetació riu avall.

L’origen d’estos desastres es trobava a la capçalera del Cérvol, a la zona dels Ports. Després d’episodis de pluges torrencials, el cabal creixia de forma desmesurada fins a superar la capacitat del llit, provocant un desbordament que inundava els carrers de Vinaròs, amb una incidència especial als barris dels carrers de Càlig i del Pont. Els ponts del tren i la carretera, actuaven com una presa artificial fins que acabava col·lapsant per la pressió de l’aigua, un fet que agreujava encara més la situació a l’interior de la població amb inundacions que explicaré en un altre capítol de l’ermita de Sant Gregori.

En el seu camí cap al mar, la força de l’aigua arrossegava tot tipus de materials fins a la desembocadura, que finalment les onades dipositaven a la platja del Fortí. L’escena il·lustra la reacció immediata dels veïns: la fusta portada pel temporal es considerava un recurs lliure i un dret del comú, com un “bosc del poble, i els vinarossencs hi acudien ràpidament amb els seus carros per recollir-la, ja que es tractava de matèria primera de bona qualitat per a la construcció o com a llenya per a les llars. En aquella època, la fusta i el carbó vegetal eren els combustibles principals per a cuinar i escalfar les cases. Una riuada d’aquestes dimensions obria la veda perquè les famílies més humils pogueren abastir-se de llenya de franc per a tot l’hivern. Per a la població de Vinaròs de principis del segle XX, l’arribada d’esta fusta era vista com una autèntica “benedicció” enmig de la desgràcia del temporal.

Tot i que tradicionalment es considerava un dret del poble arreplegar el que la mar tornava, de vegades es llançaven bans municipals o intervenia la Guàrdia Civil i els carrabiners per a mantindre l’ordre, evitar baralles per la propietat dels troncs més grans o per a reclamar fustes que pogueren tindre un valor comercial clar. Si no estaven molt fets malbé pel cop de l’aigua i la sal, els fusters locals podien reaprofitar-los, tot i que el destí principal acabava sent el consum domèstic un cop s’havien assecat.

Al fons de la imatge es poden identificar o intuir diversos edificis emblemàtics de l’època. El que ja coneixem del capítol anterior, com a corral de Batet, i també s’hi distingeix la cúpula i una de les torres de l’església de Sant Agustí, mentre que el complex de l’església de l’Asumpció i el seu campanar s’endevinen darrere dels immobles de primera línia de mar. A l’esquerra destaca un edifici més alt, de tres plantes, amb estructura cúbica i rematat per una torrassa plana. Es tracta d’un exemple de les vivendes de la burgesia comercial de finals del segle XIX i principis del XX; a diferència de les casetes baixes de pescadors, estes construccions pertanyien a grans propietaris i terratinents enriquits amb el comerç marítim i la indústria local. Finalment, els estrets carrerons que s’intueixen entre els blocs de cases eren les vies que connectaven directament la platja amb les artèries principals de la població, com el carrer Major o el carrer de Sant Cristòfol.

Històries del blanc i negre- Capítol 18. De les restes del fortí al corral de Batet