“Gegants de gel ” de Joan Benesiu als Clubs de Lectura Les Ones i Àgora

AURORA FERRERES

Ushuaia. Pels vols de Nadal varies persones coincideixen en un bar de sorprenent nom polonès: el Katowice Cadascun carrega una història que va explicant per justificar els motius que l’ han empès a viatjar, en unes dates de retrobament familiar, a la “fi del món”, segons el reclam turístic de la ciutat.

Liverpool, Paris, Polònia , Ucraïna, Xile, Mèxic o Xàtiva entre altres són alguns dels indrets als que Joan Benesiu ens transporta en una novel·la on els personatges, tant els reals com els ficticis, s’enfronten, amb dignitat malgrat la derrota, a situacions, de vegades molt tràgiques narrades amb sobrietat i sense caure en el “dramatisme”.

Entre els viatgers que escolten, atentament i sense interrupcions, al voltant d’una taula, seu el narrador/escriptor cavil·lant històries manllevades que li permetin amagar, quan arribi el seu torn de paraula, unes motivacions poc esclarides.

Gegants de gel, l’obra escollida pels clubs de lectura Àgora i Les Ones per celebrar una tertúlia conjunta, el passat 3 de juliol, amb la grata presència de l’autor i la col·laboració de l’Ajuntament i la Biblioteca de Vinaròs, no va ser la primera novel·la de Joan Benesiu (Beneixama, 1971).

Després d’haver guanyat amb Intercanvi (Bromera) el Premi ciutat de Xàtiva l’any 2007, haver escrit assaig i contes que han obtingut diversos guardons i d’haver col·laborat en publicacions culturals, s’autoedita Els passejants de l’illa de Xàtiva (2014). Una excel·lent crítica de Manel Baixauli comporta la publicació a Edicions del Periscopi (2015) amb el títol Gegants de gel i els premis LLibreter de Narrativa i Joan Creixells.

Posteriorment, ha publicat Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi), Premi ciutat de Barcelona (2019), Trieste. Una ciutat a plec de mapa (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024) i Terminus (Edicions del Periscopi, 2024).

Un viatge, metàfora de la condició existencial, és el punt de partida de totes aquestes novel·les connectades per la idea de frontera, d’un límit a partir del qual s’ubica el no-res, i uns personatges que actuen als marges, fora del focus central dels grans esdeveniments històrics, polítics, geogràfics,…

El desarrelament per trasllats forçosos degut a guerres, canvis de bandera, fronteres desplaçades,… sovint sense retorn ens alerta contra els totalitarismes de qualsevol color i de la importància de la memòria tant personal com històrica alhora de buscar una identitat individual i col·lectiva, inevitablement lligada a les mentides que ens expliquem i ens expliquen.

El turisme com a recerca de l’autenticitat, d’una experiència vital o extrema, esdevé un altre simulacre mentre acompanyem als personatges de les diferents novel·les fins a la fi del món, al llarg del meridià de Paris o entre les runes d’uns d’edificis que ens fan pensar en un projecte d’Europa que es va esmicolant.

Història, biografia, itineraris geogràfics, filosofia, música, cine, literatura,… – “en una novel·la hi cap tot”- es van encaixant com un trencaclosques en una obra en la que, segons l’autor, la ficció converteix en un assaig poètic en deixar pas a l’emoció.

La veu personal de Joan Benesiu, pessimista amb sentit de l’humor, ens diu, ha estat un luxe que ens ha acompanyat en aquesta darrera tertúlia alhora de comentar el que va ser qualificat com un “artefacte d’alta volada”, Gegants de gel, i que, igual que la resta de la seva obra, “val la pena”.

Text d’Amàlia Roig

Bona tarda, i gràcies a totes i a tots per ser aquí. En especial, a Joan Benesiu, un escriptor que segueixo molt de prop com a lectora i un d’aquells a qui com a escriptora en català reconec com un dels més grans. Manuel Baixauli, en el pròleg, diu que Benesiu és Com aigua en un desert.

De Gegants de gel, el primer que em va atraure va ser el títol tan sonor. La imatge que se’m va representar va ser la de blocs immensos de gel, icebergs blancs i blaus, que s’anaven desplaçant per la mar. Segons ens conta el narrador-personatge del llibre, en una espècie de suposades veritats sobre els motius que el van portar a viatjar a Usuhaia, hi havia una visita a una exposició de pintura sobre icebergs del pintor paisatgista americà Frederic Edwin Church que no es podia traure del cap. I allò que volia captar dels icebergs, als quals ell qualifica a la pàg 290 com “lents animals sotmesos a una mínima i imperceptible deriva” , el que volia captar era precisament aquesta mínima i imperceptible deriva dels blocs de gel. Més poètic i més literari és impossible. Si és realitat o ficció el que ens conta el narrador a les darreres pàgines a manera de confessió, això ja és una altra cosa.

Curiosament, Gegants de gel no era el títol que Benesiu li va posar al llibre. Després d’enviar-lo a unes quantes editorials i ser rebutjat, va autoeditar-se’l, és a dir, corria el perill que no el llegís ningú. No va ser fins més endavant, gràcies a la mà de Manuel Baixauli i a l’editorial Periscopi, que el llibre es va editar com cal. El primer títol, l’original de l’autoedició, era Els passejants de l’illa de Xàtiva —que, en l’edició de Periscopi, va quedar com el títol d’un dels capítols. El nom de l’illa de Xàtiva està ben explicat al llibre, com tants altres fets històrics, a les pàgines 207 i 208. En qualsevol cas, el canvi de títol al meu parer va ser molt encertat.

Confesso que al Benesiu d’abans de Gegants de gel (2014), malgrat que ja havia publicat Intercanvi, editat per Bromera i que havia guanyat el Premi Ciutat de Xàtiva l’any 2007, jo no el coneixia. Les primeres vegades de les coses se’ns queden sovint gravades: i la primera vegada que lliges un autor, si t’agrada, sol ser la millor de totes, per allò que té de descoberta d’un estil i d’una manera de mirar nova. Gegants de gel, va significar això per a mi: una sorpresa magnífica.

Sempre que fullejo un llibre miro de llegir les citacions perquè solen donar moltes pistes sobre els gustos de l’autor. En el cas de Gegants de gel hi havia una citació de la novel·la Els anells de Saturn, de Sebald, un autor dels meus preferits. El paràgraf citat és el del començament del llibre, aquell que diu:

L’agost de 1992, quan la canícula ja s’acostava a la seua fi, vaig emprendre un viatge a peu a través del comtat de Suffolk, a l’est d’Anglaterra, amb l’esperança de poder fugir del buit que s’estava propagant dins meu després d’haver acabat un treball important.

Dir també que l’estructura de Gegants de gel té molt del Sebald del llibre Els emigrats, el qual vos recomano.

Torno a la citació per dir que Benesiu arreplega un altre cop la citació al final del llibre quan comenta que després d’un treball exhaustiu sobre els seus avantpassats, necessitava desfer-se’n per un temps indefinit del seu ‘iceberg familiar’. I en un altre moment, a propòsit de la intenció del narrador -a qui sovint és fàcil confondre amb l’autor- de contar al bar Katowice una història que no és la seua, perquè la seua era ‘Una història massa íntima i poc comprensible com per explicar-la a la taula del bar” diu a la pàg 158: “Vaig decidir finalment tirar de la imaginació i de la memòria”. De tal manera que la història de Buenos Aires i la fotografia que surt al fragment 3 del capítol El vertader xilè és per tant, entenc, com la primera que volia contar sobre Daniel Rojas, una ficció amb algun retall de memòria, de realitat. És al final del llibre quan el narrador ens descobrirà les suposades veritats que l’han portat a fer el viatge. Un joc aquest molt literari.

Uns altres detalls més sobre l’objecte físic del llibre i l’atracció que vaig sentir en vore’l a la llibreria: el resum de la coberta, amb paraules com ‘acaballes de l’any’, Ushuaia, escriptor, viatger, exiliats o la fi del món. I en l’edició que jo mirava, la de 2015, la imatge poètica de dos homes caminant entre la neu, entre blancs i grisos. També el fet que el llibre guanyés el prestigiós premi Llibreter de 2015 era atractiu. Tots aquells detalls eren ja una garantia que el llibre que estava fullejant no era un de tants. L’any següent va obtenir el premi Crexells a l’obra publicada.

***Tot allò que prometia el llibre, es va complir amb escreix: l’entusiasme que em va despertar Gegants de gel em va convertir en lectora i ‘ambaixadora’ dels llibres que Benesiu ha publicat després, com Serem Atlàntida i Tèrminus. De fet, probablement és l’escriptor en català que més he recomanat i de tots els seus llibres és Gegants de gel, potser per allò de descobrir una nova veu, és el que més.

Un dia, comentant a Les Ones que estava llegint Tèrminus, Aurora va dir que ella també el llegia i que el seu germà havia estat company de l’autor a la Universitat de València. A mi ja m’anava pel cap de fer una trobada conjunta com a cloenda del curs dels grups de lectura de la biblioteca (LES ONES i TERTÚLIA ÀGORA), tenia GANES que organitzéssem un acte comú on hi convidaríem algun escriptor. Es tractava d’ajuntar dos grups que circulen en paral·lel, la idea era com la d’unir els personatges de Gegants de Gel, si no en el bar Katowice, en la biblioteca de Vinaròs. La idea era bonica. Així que Aurora, Joan, Paco i jo ens vam posar a la faena.

Benesiu requereix lectors exigents. Els seus llibres, no sé si dir novel·les d’aquests llibres híbrids, originals, (que d’altra banda s’assemblen molt a Sebald i en certa manera té un aire de Thomas Bernhard), contenen filosofia, literatura, cine, història i geografia, moltes reflexions i molt poc o gens de diàleg. Dreyer, Tarkosvki, Kielovski, Rulfo, Primo Levi, Nietzsche, Robert Walser, Hanna Arendt, i moltíssims altres referents de la cultura del segle XX desfilen per les planes de Gegants de gel, de tal manera que, quan l’acabes, pots tenir la sensació que has fet una carrera Humanitats. Això provoca que la lectura, en algun moment, pugue fer-se pesada. Però és que Benesiu no un autor per a llegir-lo a la platja. Tot i això, dir que no cal conèixer el munt d’erudició que desplega l’escriptor per seguir les trames. Per sort, la seua escriptura té moltes capes i cada lector pot triar les seues. Amb Benesiu s’aprenen o es poden aprendre moltes coses.

I a mi m’agrada molt com aquesta escriptura tan erudita es torna molt sovint poètica. Aquí hi ha un tema que caldria explorar. Potser després el mateix Joan Benesiu ens en pot parlar.

Gegants de gel, a través dels seus personatges —uns desconeguts que l’autor anomena «combatents de la vida»—, ens parla de gent que fuig de la seua pròpia existència. Tots ells escapen d’alguna cosa, però només quan s’allunyen del seu món i comencen a desgranar el passat personal i històric, (molt important en la literatura de Benesiu, com en la de Sebald) descobreixen què els ha empès a escapar.

Aquests personatges coincideixen «a la fi del món» a Nadal, és quan la gent es reuneix amb les famílies, que ells s’escapen. És, precisament aquesta trobada d’individus d’orígens i vides diferents, la que dóna peu a una reflexió sobre l’exili, sobre la memòria i el pes del passat, i sobre la identitat. En realitat ells van a Ushuaia, l’últim racó del planeta, no com a turistes sinó com a viatgers: a recomençar la seua vida o a explicar-se-la.

Cadascun dels personatges viu condicionat pel moment històric que li ha tocat viure i pel lloc d’on prové. Darrere de cada personatge hi ha una ferida col·lectiva del segle XX: Polònia i la Segona Guerra Mundial, Dominika/// Mèxic i la matança de Tlatelolco, Nemesio Coro///, la Guerra de les Malvines ///, el cop de Pinochet amb la repressió a Xile amb el cas de l’impostor Martín Medina//////

Així, les històries dels personatges s’entrellacen amb algunes de les grans tragèdies històriques del segle XX, en una barreja de novel·la i d’assaig que a mi m’agrada molt. I ens recorden que l’exili i la fugida no són mai només decisions personals, sinó també conseqüència de la història que els ha travessat.

Ushuaia és una frontera geogràfica i interna, la fi del món, però per als personatges de Gegants de gel no és un final sinó que hi ha la possibilitat, l’oportunitat de començar de nou o si més no de reconstruir, lluny de casa, el propi relat personal. En aquest sentit, a diferència d’Els emigrats de Sebald al qual s’assembla, és aquest un llibre esperançador.

No voldria acabar sense una breu observació sobre el nivell de llengua del llibre. La prosa de Benesiu és tan poc dialectal que tan aviat fa la sensació que llegeixes en oriental com en occidental: un estàndard summament estàndard i correctíssim. A les antípodes en el tema de la llengua hi situaríem d’altres llibres valencians molt coneguts que també van començar la seua carrera literària com a autoedicions. Seria el cas de Noruega (Rafa Lahuerta), premi Lletraferit 2020.

Deia Joan Fuster que ‘l’única manera seriosa de llegir és rellegir’. Gegants de gel és un llibre d’aquells que és bo de llegir i encara més de rellegir. Un llibre que no te l’acabes, una espècie d’enciclopèdia cultural del segle XX.

Bé, jo acabo aquí. Moltes gràcies.