Fet i fets: L’homilia de la Transició

JOSEP MIQUEL BAUSSET

L’homilia del cardenal Tarancón,  “el vicariet de Vinaròs”, el 27 de novembre de 1975, en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya, avui  fa 45 anys, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans, enfront de la imposició de la dictadura.

La missa de l’Esperit Sant presidida per Tarancón a l’església dels Jerònims de Madrid, va ser com la porta que obria una nova etapa en la història d’Espanya després de la nit fosca del franquisme. L’homilia de Tarancón va ser un text obertament aperturista, que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el Règim franquista i els sectors més immobilistes de la societat, degut a les al·lusions de Tarancón als drets humans i a la llibertat. El cardenal de la Transició, amb aquesta homilia de avui fa 45 anys, obria nous horitzons democràtics, ja que en el seu text va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.

Tarancón va començar la seua homilia destacant l’excepcional importància d’aquell moment, i alhora, també, la seua gran dificultat. Per això el cardenal creia “necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots”, per així obrir una nova etapa de “pau, de progrés, de llibertat i de respecte” en la història d’Espanya.

Amb una veu ferma, Tarancón, que recordà el Concili Vaticà II, proclamà amb claredat un fet que allunyava l’Església del nacionalcatolicisme, ja que “la fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, degut a que cap sistema social o polític pot esgotar tota la força de l’Evangeli”. Per això mateix, com recordà Tarancón, “no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”. L’Església, com digué Tarancón, “no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”. Tarancón expressà ben clarament un fet que acabava amb el nacionalcatolicisme: “L’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”.

Amb la seua homilia, el cardenal Tarancón s’avançà a la Constitució en l’aspecte fonamental de la no confessionalitat de l’estat i del pluralisme i l’autonomia en les relacions Església-Estat, que al llarg del franquisme havien estat unes relacions indivisibles i asfixiants per a l’Església.

Amb la seua homilia de avui fa 45 anys, Tarancón tancà l’etapa negra del nacionalcatolicisme, i deixà ben clar que l’Església exigia a les autoritats que estigueren “al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats o que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia”.

Adreçant-se al rei, el cardenal Tarancón li demanà que els governants respectaren “sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona” així com també que protegira i promoguera “l’exercici de la llibertat”. A més, Tarancón demanà al rei que obrira “camins de futur de la Pàtria”.

Avui, 45 anys després d’aquella homilia, el text de Tarancón es qualificat com una declaració programàtica del que el poble espanyol anhelava en la història que s’obria després de 40 anys de dictadura.

En la seua homilia, Tarancón, adreçant-se al rei, li va demanar que fóra “rei de tots els espanyols”, que s’acabara amb les dues Espanyes i que es posara fi a la confrontació i a la divisió. Tarancón també demanà al rei que “les estructures jurídicopolítiques donaren a tots els ciutadans, la possibilitat de participació lliure i activament en la vida del país”. Implícitament, amb aquestes paraules, Tarancón exigia, sense més excuses, l’inici d’una etapa democràtica a l’estat, que fóra “justa socialment i equilibrada econòmicament”. Havia arribat l’hora, com demanà Tarancón, d’obrir un nou camí, en el qual “cap forma d’opressió no esclavitze ningú”, en un estat en el que “tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”. Aquestes paraules de Tarancón, plenes de saviesa i de visió de futur, volien animar el rei perquè acabara amb un uniformisme estèril i empobridor. Per al cardenal Tarancón, com ho explicità ben clarament en la seua homilia, aquell nou camí que començava després de la mort de Franco, demanava la participació de tots i per això el rei “havia d’acollir i respectar les diferències”.

Tarancón acabà l’homilia demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguen créixer i progressar”. I és que Tarancón, que volia que la política no fóra només per a alguns, demanà la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i sindicats i la implicació de tothom en la vida del país. Tarancón també demanà fomentar el pensament crític que s’expressara en una pluralitat que havia de ser acceptada.

Amb l’homilia del cardenal Tarancón davant els reis, avui fa 45 anys, l’Església espanyola apostava per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme. Aquesta va ser la fonamental missió de Vicent Enrique i Tarancón, que per això va ser qualificat com el cardenal de la reconciliació i de la Transició.

Amb el seu exemple, el cardenal Tarancón demostrà que un cristià podia ser-ho sense ser necessàriament de dretes i que, per tant, un creient podia ser d’esquerres, cosa que no va admetre mai el nacionalcatolicisme.

Avui fa 45 anys, amb la seua homilia, el cardenal Tarancón obrí una nova etapa en la història d’Espanya i en la de l’Església, posant fi a l’asfixiant nacionalcatolicisme.