Fe i fets: L’homilia de la Transició

JOSEP MIQUEL BAUSSET

L’homilia del cardenal Tarancón, el 27 de novembre de 1975 (fa 50 anys), a la missa votiva de l’Esperit Sant, en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans.

La missa presidida per Tarancón a l’església de San Jerónimo el Real, de la capital d’Espanya, va ser com la porta que obria una nova etapa en la història d’Espanya, després de la nit fosca del franquisme. L’homilia va ser un text (pensat i reflexionat llargament), clarament oberturista, que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el Règim franquista. Amb aquesta homilia, el cardenal de la Transició obria nous horitzons democràtics, ja que en el seu text va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis, la paraula pau i tres, la paraula justícia.

Tarancón creia “necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots”, per obrir una nova etapa de “pau, de progrés, de llibertat i de respecte” en la història d’Espanya.

Tarancón, allunyant l’Església del Règim franquista, va afirmar que “la fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, pel fet que cap sistema social o polític pot esgotar tota la força de l’Evangeli”, en clara oposició al nacionalcatolicisme, que defensava que els successius governs de Franco (una dictadura al capdavall), representaven l’Església.

Tarancón va defensar la independència de l’Església i de l’Estat i per això va dir que “no incumbeix a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”. I és que en aquesta nova etapa que s’obria, l’Església no havia d’imposar “un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”, ja que “l’Església mai determinarà quines autoritats han de governar-nos”. Malgrat això, encara avui, 50 anys després de l’homilia de Tarancón, hi ha bisbes que, en oposició a aquell text oberturista del cardenal de la Transició, manifesten, amb els seus discursos i amb les seves obres, una clara sintonia amb les dretes espanyoles. I això és molt preocupant, ja que gran part de la ciutadania identifica la majoria de l’episcopat espanyol amb aquests partits de dretes.

Amb la seva homilia, Tarancón va tancar l’etapa nefasta del nacionalcatolicisme (que tant de mal va fer a l’Església) i va demanar als polítics que estiguessin “al servei de la comunitat, que promoguessin els drets humans, que enfortissin les llibertats o que ajudessin a promoure les causes de la pau i de la justícia”. A més, amb valentia, el cardenal de la Transició va demanar que es protegís i es promogués “l’exercici de la llibertat” després de 40 anys de dictadura. Tarancón es posava al costat dels que volien una democratització de l’estat i de la societat espanyola, després de quatre dècades d’un Règim autoritari i dictatorial.

Tarancón va demanar a Joan Carles que fos “rei de tots els espanyols”, que acabés amb les dues Espanyes i que posés fi a la confrontació i a la divisió.

El cardenal Tarancón també va demanar al rei que “les estructures jurídicopolítiques donessin a tots els ciutadans la possibilitat de participació lliure i activament en la vida del país” i també l’inici d’una etapa democràtica en l’estat espanyol, que fos “justa socialment i equilibrada econòmicament”. Havia arribat l’hora d’obrir un nou camí, uns nous horitzons, en els quals “cap forma d’opressió esclavitzés ningú”, en un estat en el qual “tots tinguessin cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”.

Aquestes paraules, plenes de saviesa i de visió de futur, tenien per objecte animar el rei Joan Carles perquè acabés amb una uniformitat estèril i empobridora, pròpia d’un Règim gris i repressor, que tancava les portes a qualsevol reforma, per petita que fos.

Tarancón va acabar la seva homilia demanant per a tots els espanyols una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguin créixer i progressar”.

Amb l’homilia del cardenal Tarancón de fa 50 anys, l’Església espanyola apostava decididament per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme. Aquesta va ser la missió fonamental de Tarancón, que per això va ser conegut com el cardenal de la Transició i odiat pels sectors immobilistes de la societat.

Avui l’Església necessita bisbes com el cardenal Tarancón, un home lliure, un pastor que parlava amb l’audàcia i la valentia dels profetes, denunciant la injustícia i defensant, sense por, una nova etapa en la història dels pobles d’Espanya. I és que Tarancón parlava sense dissimular o maquillar el que pensava.

Avui en l’episcopat de l’estat espanyol, sí que hi ha alguns bisbes que parlen clar, que estan al costat dels pobres, que denuncien les injustícies i les estructures que generen la pobresa, que defensen els exclosos o que segueixen al marge de la societat, com ho van fer a Amèrica Llatina, els bisbes Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hélder Câmara.

Però, malauradament (perquè moltes vegades tenen raó), els ciutadans identifiquen molts bisbes amb la dreta. On trobem avui bisbes plens de la llibertat evangèlica com José M. Setién, Jaume Camprodón, Ramón Echarren, Alberto Iniesta, Ramón Torrella, Javier Osés, Antonio Añoveros, Juan M. Uriarte, Narcís Jubany, Ramón Buxarrais, Victorio Oliver, Joan Martí Alanis, Josep Pont i Gol, Josep M. Guix, Ramón Masnou, Joan Carrera…. tots ells ja difunts a excepció dels bons i profètics bisbes Ramón Buxarrais i Victorio Oliver?

Sí, hi ha alguns bisbes que segueixen la línia taranconiana, d’obertura, de fidelitat al Concili i de denúncia de les injustícies. Però són molt pocs. Com s’ha comentat diverses vegades a R.D., la renovació pensada pel papa Francesc per a l’episcopat espanyol, no s’ha donat com ell desitjava. Per això necessitem bisbes profètics i audaços, que no callin (ni mirin cap a una altra banda), davant l’opressió que pateixen els més desvalguts per part dels poderosos. Bisbes que sàpiguen acollir els pobres i els marginats i que tinguin la valentia de denunciar les mentides i les notícies falses de les dretes que (entre altres coses), criminalitzen els immigrants, pel sol fet de ser pobres.

Tarancón va ser un home providencial en el seu temps, un pastor bo que des de la seva Borriana natal i després de palpar les injustícies i les desigualtats que va veure a la diòcesi de Solsona, amb gent que no tenia pa per alimentar els seus fills, (amb la seva valenta pastoral, “El Pa nostre de cada dia”), va denunciar la situació de fam, que permetia, amb la seva passivitat, el govern franquista. Amb la seva pastoral va aconseguir que l’Administració de l’estat atengués les necessitats materials dels ciutadans de la diòcesi solsonenca que passaven fam.

Posteriorment a Oviedo, Tarancón sensible als més necessitats i en particular als treballadors, en un moment ple de vagues i d’injustícies per part dels empresaris i del govern del tardofranquisme.

En el seu servei episcopal, sobretot en l’etapa difícil de la Transició, evidentment, el cardenal de la Transició va tenir el suport i l’ajuda d’un equip de col·laboradors excepcionals, com van ser els seus bisbes auxiliars, Echarren, Estepa, Iniesta i Oliver, a més del seu fidel amic i secretari, el P. José M. Martín Patino.

Tarancón, un bisbe valent, va defensar que la televisió valenciana (en aquell moment, Canal 9) fos íntegrament en valencià. A més va signar el dictamen elaborat per la Real Acadèmia Espanyola i la Real Acadèmia de la Història sobre la unitat lingüística del valencià-català, oposant-se, d’aquesta manera, als que (irracionalment) defensaven un secessionisme lingüístic que (com ara), pretén negar la unitat del valencià i del català.

Avui fa 50 anys, l’homilia de Tarancón, el cardenal de la Transició, va ser un aire fresc, que era com un ressò de les sessions del Concili Vaticà II (clausurat 10 anys abans) i que va suposar l’obertura de l’Església al món i a la societat, a la cultura i als allunyats de la fe. L’homilia del cardenal Tarancón ens mostrava una Església que obria nous horitzons i que, audaçment, apostava per la llibertat, per la justícia social i pel dret dels ciutadans a participar lliurement en el futur polític de l’estat espanyol. Un futur que s’obria després de la mort del dictador i de quaranta anys de por, de repressió i de falta de llibertat.