Fe i fets: El professor Manuel Sanchis Guarner

JOSEP MIQUEL BAUSSET

El 16 de desembre de 1981, hui fa 40 anys, moria el professor Manuel Sanchis Guarner. D. Manuel, com col·loquialment era anomenat, va ser un home ple de bondat i de saviesa. Un home senzill i sincer que va treballar tota la seua vida per la nostra llengua i la nostra cultura. Filòleg, historiador, professor de la Universitat de València i apassionat pel País Valencià, els anys cinquanta, a Mallorca, Sanchis Guarner va treballar estretament amb Francesc de B. Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear i els anys setanta va formar part de la Comissió Litúrgica de la Província Eclesiàstica Valentina. D. Manuel va crear l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i va ser director de l’Institut de Ciències de l’Educació. A més, va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia.

En aquest article només vull subratllar la grandesa moral, la saviesa i la gran dignitat d’un professor maltractat i insultat pel terrorisme que assotà la ciutat de València els anys setanta i huitanta. La vida del professor Sanchis Guarner va ser la paraula i la investigació, mentre que els seus enemics van utilitzar la violència per atacar-lo, fins i tot atemptant contra la seua integritat física. De fet, el 6 de desembre de 1978 la policia va fer esclatar un paquet bomba (amb mig quilo d’explosius i metralla) enviat a casa del professor Sanchis Guarner, com si es tractara d’un regal de Nadal.

Personatges d’una talla intel·lectual més que mediocre, van difamar (sense cap mena d’arguments) el professor Sanchis Guarner, mentre un diari del Cap i Casal va intentar desprestigiar-lo d’una manera miserable, i també sense arguments, utilitzant només la raó de la força, però sense tindre mai la força de la raó.

En el terrorisme que va patir el professor Sanchis Guarner, uns eren els qui  assenyalaven l’objectiu i uns altres eren els qui posaven les bombes, tant a D. Manuel com també a Joan Fuster, a la llibreria 3i4 i a d’altres llibreries. Aquells anys també es van produir per part de grups “incontrolats”, agressions a les autoritats democràtiques, a l’Escola d’Estiu i fins l’assassinat de Miquel Grau a Alacant i uns anys més tard, de Guillem Agulló. Atacs a la Universitat de València i a la Casa de Catalunya, agressions al P. Pere Riutort, bombes a l’Aplec del País Valencià, l’assalt al Palau de la Generalitat i insults al president Albiñana (davant la passivitat de les forces públiques), són només uns exemples de les agressions que van patir polítics i intel·lectuals valencians per part els d’aquests grups “incontrolats”.

La violència contra el professor Sanchis Guarner durant la “Batalla de València”, no va ser mai investigada i els seus autors no van ser portats mai davant la Justícia. Més encara, els autors de l’atemptat a D. Manuel van ser tolerats (i fins aplaudits) per les autoritats franquistes.

Personatges com Emilio Attard i Fernando Abril, que van atiar el fonamentalisme inquisidor del blaverisme contra els intel·lectuals valencians, mai no van tindre la força de la raó, sinó només la raó de la força.

La persecució de les autoritats franquistes i dels “incontrolats” contra el professor Sanchis Guarner i les acusacions d’estar venut a “l’or català” i a Òmnium, aquests dies es reprodueixen amb polítics i jutges que (de nou) ataquen la unitat de la nostra llengua, intentant manipular la ciutadania per, miserablement, aconseguir un grapat de vots, utilitzant les vísceres en compte del cervell. Polítics sense arguments ni ètica (com els qui van voler desprestigiar D. Manuel), de nou s’inventen el “perill català” i davant l’absència d’idees, tornen a manipular el poble com van fer els seus “pares polítics”. Per això, ara també hi ha polítics que, inventant-se problemes allà on no hi ha, atien (com fa 40 anys) un inexistent conflicte lingüístic. Així, i només són uns exemples del que passa, el Tribunal Suprem ha anul·lat una bona part del Decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat del País Valencià i també ha atacat la immersió lingüística a Catalunya. El cas més escandalós ha tingut lloc en una escola de Canet de Mar, quan la Justícia ha imposat a tota l’aula, la llengua volguda pels pares d’un sol alumne, tot i que el català és la llengua en condicions d’inferioritat.

I mentre que l’insigne filòleg i historiador mort hui fa 40 anys és recordat en carrers i places pel seu llegat intel·lectual, la seua saviesa i la seua bondat, ¿qui recorda hui personatges com Miguel Ramón Izquierdo, l’últim alcalde franquista de València, Ignacio Carrau Leonarte, president de la Diputació de València, Pepita Ahumada, regidora del Cap i Casal o Ramón Pascual Lainosa, regidor de l’ajuntament de València i president de la Junta Central Fallera?  El mateix Ramón Pascual Lainosa no amagava el seu rancor contra els intel·lectuals valencians i per això deia, en relació a les pintades anticatalanistes, (com les que van aparèixer a casa del professor Sanchis Guarner), que “se identificaba con ellas y que felicitaba a sus autores”, segons recollia la crònica de Guillermo J. Ortigueira. I és que els valencians hem patit alguns polítics nacionalistes espanyols que han estat sempre contra la nostra llengua.

Com va dir molt encertadament l’amic Sal·lus Herrero i Gomar (Levante, 14 de novembre de 2011), el professor Sanchis Guarner “fou un mestre de ciència i de vida pel seu compromís cívic en la defensa de la llengua”. Manuel, que va ser empresonat pel franquisme a Salamanca en un camp de concentració, i després traslladat a una presó valenciana, i que el 1932 havia signat les Normes de Castelló, va ser un “Homenot”, un humanista, un dels intel·lectuals més importants del segle XX i un patriota valencià. Res a vore amb la misèria dels qui el van atacar i difamar, fins i tot intentant assassinar-lo.