Vinaròs News

Històries d'avui en dia

JOSEP MIQUEL BAUSSET Aquests dies hem conegut un cas poc freqüent i que a més d’un li haurà resultat molt estrany: una jove valenciana,...

JOSEP MIQUEL BAUSSET

Aquests dies hem conegut un cas poc freqüent i que a més d’un li haurà resultat molt estrany: una jove valenciana, Montse Medina, ha decidit deixar el món de l’empresa, on ha triomfat durant molts anys, per entrar a un monestir (Mediterráneo ). Alguns pensaran que no és normal el pas que farà aquesta jove. Jo diria que realment no és freqüent als nostres dies aquest canvi de vida, però sí que és normal, ja que els qui optem per la vida consagrada vivint en un monestir, som persones completament normals. Tan normals com els qui decideixen casar-se o deixar una empresa i anar-se’n a viure al camp a treballar de llauradors.

Com dic, molts s’hauran estranyat que aquesta jove de 36 anys, que fundà l’startup Jetlore i que va fer el doctorat en aeronàutica a Stanford, haja canviat el món dels negocis, amb el seu treball a la consultoria Deloitte, per la vida a un monestir agustinià com a monja contemplativa. Però en aquest canvi no hi ha res d’anormal, perquè l’aposta d’aquesta jove valenciana per la vida consagrada, és tan normal com l’aposta que hauria fet si s’haguera casat o si haguera deixat la vida que portava per formar part d’una ONG i se n’haguera anat a treballar al Tercer Món. És veritat que el canvi d’aquesta jove ha estat més “brusc” que el que fan la majoria de xiques. Però és tan normal com si haguera decidit casar-se o deixar la ciutat i l’empresa per anar-se’n a viure a una zona rural.

I és que Jesús, de la mateixa manera que va cridar Pere i Andreu, Jaume i Joan i també, Corneli i Cebrià, Antoni el Gran i Benet de Núrsia, Bernat de Claravall o Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux, Carles de Foucauld, Joan XXIII i Pau VI, Ignacio Ellacuría, Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara, continua, també hui, cridant xics i xiques a seguir-lo, tant en la vida consagrada, com en el presbiterat o en el matrimoni.

Seguir el Senyor en ple segle XXI no té res d’anormal ni és cosa de bojos. Només cal deixar-se seduir per Jesús i ple de goig per la vocació rebuda, seguir els passos del profeta de Natzaret en aquest camí apassionant que és esdevenir testimonis del Regne enmig de la nostra societat. Com ha decidit fer Montse Medina, que en el seu perfil a la xarxa social LinkedIn, ha explicat la seua decisió de deixar el món de les finances per consagrar-se a Déu, donant un gir de 180º a la seua vida. I és que com diu Montse Medina en la carta on notifica la seua decisió, “s’ha obert una nova etapa en la meua vida, que comporta deixar la meua carrera professional”. I és que els qui optem per la vida consagrada, no som uns fracassats ni uns amargats, que deixem el que fèiem per “tancar-nos” en un monestir. Hem viscut plenament i ho hem passat bé fent el que fèiem, però hem donat un gir de 180 º a la nostra vida per seguir Jesús i per servir el Regne i els hòmens i dones, sobretot els qui pateixen més.

Montse Medina, seleccionada entre les 10 top talents d’Espanya menors de 35 anys per la MIT Technology Reviewesprés, rebé la medalla de bronze en els Stevie Awaerds for Women in Business de 2017 a la Dona executiva de l’any.

Montse Medina es considerava una bona catòlica per anar a missa els diumenges, però en veritat, com ella mateix reconeix, estava “enorgullida per la glòria, el poder i els diners que anava guanyant”.

Després de 12 anys triomfant segons els paràmetres del món, Montse Medina ha afirmat “haver trobat el seu tresor”, en relació al passatge evangèlic (Mt 13:44-46), on Jesús ens exhorta a buscar i a acollir el do de Déu que és la vocació. I per això, Montse Medina ha afirmat que, “com diu l’Evangeli, vull vendre tot el que tinc en aquest món per comprar-lo”.

El que m’ha sorprès de la carta de Montse Medina (i que no acabe d’entendre) és l’expressió amb la que comença el seu text: “Con mucho pesar tengo que despedirme de Deloitte”. I dic que no ho entenc, perquè quan algú pren una decisió radical com és consagrar-se del tot a Déu, no ho fa amb “mucho pesar”, sinó ple de goig, convençut que el camí que  emprèn és molt més il·lusionant i molt més important que les renúncies que farà. Ningú no comunicaria el seu matrimoni, dient que “con mucho pesar” emprèn aquest nou camí. Supose que degut als anys treballant en el món dels negocis, aquesta jove encara sent “pesar” per deixar la faena i els companys de treball. Però estic convençut que aquest nou camí que emprèn, el fa convençuda i plena de goig.

El que queda clar és el pas valent d’aquesta jove, que com ella mateix reconeix a la carta, abans buscava “el meu propi interès. I m’enganyava a mi mateixa, perquè lluny de fer-me feliç, aquesta actitud em provocava un buit cada vegada més gran”.

El camí que comença aquesta jove valenciana, mostra, malgrat que cada vegada són menys les joves que entren a un monestir, que Déu continua cridant xics i xiques a seguir-lo per mitjà dels consells evangèlics, per així ser testimonis del Regne enmig del nostre món.

Amb la vocació a la vida contemplativa, com diu, molt encertadament, aquesta jove, “no deixe el món pròpiament, sinó la mundanitat, per entregar la meua vida en oració i ofrena per aquells a qui Déu estima”. Tot i que Montse Medina en la seua carta no diu a quin monestir d’agustines entrarà, cal recordar que al País Valencià hi ha monestirs d’agustines (descalces, recol·lectes o contemplatives), a Dénia, Benigànim, Sant Mateu, Requena i Benicàssim.

Seguir el Senyor és una aventura apassionant, pel fet que com a missatgers de l’Evangeli en la vida contemplativa o activa, en el presbiterat o en el matrimoni, esdevenim hòmens i dones empesos per l’Esperit, artesans de joia i d’esperança i sembradors de consol i de pau. Seguir el Senyor ens fa profetes i servidors del Regne, per tal de portar en la nostra vida, una llàntia que il·lumina les foscors del nostre món. Seguir el Senyor és acollir el seu amor i compartir-lo amb aquells amb qui convivim. Viure la vocació que Déu ens dóna, com farà Montse Medina en un monestir contemplatiu,, és fer un camí de plenitud i de goig, perquè, sentint-nos estimats per Déu, aprenem a estimar els altres amb un amor indivís.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies