Experts en camuflatge

NEUS OLIVES
Ni més ni menys que allà pel primer any de la dècada dels vuitanta, que pareix tan llunyana, la sempiterna guàrdia civil, encapçalada per l’inefable Tejero va escenificar la gran i primera representació político-teatral de la mal anomenada transició democràtica.

Evidentment, va ser una mala representació, però desgraciadament, com la gran majoria d’espectacles de baixa qualitat, tingué un públic fidel, acrític i anorreat. Aquella pantomima comptava amb els mitjans necessaris per assolir l’èxit i durant unes hores tot el territori peninsular estigué pendent dels noticiaris, espantat la majoria, però ben tranquils els qui l’havien orquestrada. Tot estava controlat, des de la desfilada militar dels tancs a València, el missatge amenaçador de Milans del Bosch, la declaració de l’estat d’excepció i, a l’alba, la compareixença televisiva d’aquell rei encara jove amb uniforme militar que ara, convertit en emèrit, xacrós i decrèpit, conserva intacte el pedigrí corrupte que ha caracteritzat sempre els borbons.

La jugada va ser perfecta. Dins del parlament, la representació no va desmerèixer gens l’èpica de les millors pel·lícules històriques, amb diputats d’esquerra i dreta fent d’actors secundaris, amagats sota l’escó, i actuacions estel·lars dels caps del govern i l’oposició que es mantingueren impassibles a les ordres del colpìsta del tricorni, no en un acte de valentia sinó com a bons coneixedors del guió. Uns quants trets a l’aire, unes hores d’espera, corredisses de qui temia el pitjor i, finalment, la monarquia imposada per Franco, s’asseu triomfant al tron, segur que tot és lligat i ben lligat.

Han passat prop de quaranta anys, curiosament gairebé els mateixos de la dictadura, durant els quals tot i la sensació que el pas del temps canvia persones i situacions, en realitat de canvis n’hi ha hagut pocs. Hem envellit, lògicament, i com em tota vana esperança, els somnis dels qui malgrat tot creuen en el sistema, no s’han acomplert. Se succeeixen les crisis econòmiques i humanitàries, la tecnologia ens ha envaït, el canvi climàtic ha assolit fites catastròfiques, les desigualtats socials creixen exponencialment i, per si no n’hi havia prou, ens enfrontem a un nou ordre a escala mundial que amenaça de destruir el que resta d’humanitat, de dissidència i pensament lliure en qualsevol part del mon.

I precisament ara, quan tot augurava que l’extrema dreta s’obria camí i la rojigualda vol prendre els carrers com a emblema patri, la premsa estrangera obre la capsa dels trons i mostra tota la corrupció de la monarquia espanyola. Precisament ara. Per què? Evidentment, perquè interessa. D’entrada, el centre de tots els atacs és la figura del «campechano» faldiller i lladre rei pare, jubilat. Una figura rància, obsoleta i desacreditada de què cal desfer-se, per tal que els seus esquitxos no taquen el fill, continuador de la nissaga. Curiosament, el govern més progressista de la història de les espanyes ha fet pinya al seu voltant, al voltant del cap d’un Estat que a hores d’ara, viu moments baixos en l’esfera mundial. Decididament, aquest govern sap perquè ho fa, perquè el preserva de les crítiques i perquè no se suma a l’ambient majoritàriament republicà que respira la península. Amb tota probabilitat, encara no és el moment del canvi. La situació no és per bufar i fer ampolles, l’aire és enrarit i sens dubte vivim moments històrics que demanen prudència política.

L’adveniment de la tercera república espanyola podria suposar un tallafocs a les vel·leïtats independentistes, de Catalunya en primer lloc, d’altres territoris després. Per això, sacrificant ara la mòmia i protegint l’hereu es guanya temps, s’apaivaguen recels, es tranquil·litzen energúmens i s’aplana el camí per quan el model actual resulte obsolet i es puga planificar una transició a la república sense daltabaixos i amb gran part del poble content i enganyat. Recordem-ho, allò de tot per al poble però sense el poble ho pronuncià un monarca absolutista, però ara ho defensen i practiquen tots els governs del mon mundial. Ep, i amb la aquiescència popular.