El nom de la llengua

ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I

Quan parlem de qualsevol tema, sigue aquest important a no, generalment, per no dir sempre, procurem definir-lo el mes exactament possible, quan parlem de futbol diem futbol, quan parlem de salut diem salut si parlem de la mar diem la mar, i així en tots els temes.

En tots? . No en tots no. En un en concret mai l’anomenem pel seu nom. Es més solem utilitzar tots els eufemismes per mirar d’estalviar-nos la paraula fatídica que la identifica.

Aquesta tema,  que no te cap nom,  o lo que es pitjor utilitzem subterfugis per a no utilitzar-lo, es el nom de la nostra llengua. A Vinaròs li diem Vinarossenc, i dins d’aquest el diferenciem en moltes diversitats segons els seus orígens forinyo, pagès, mariner, etc…. a Calig calijó A Benicarló benicarlando, a Peníscola peniscolà , a La Ràpita rapitenc……………i no acabaríem mai. Mentre que la nostra llengua veïna sempre l’anomenem pel seu nom, encara que aquesta tingue  variacions , lògiques per altra part, segons el seu origen sigue Argentina, Mèxic o Andalusia, per citar-ne alguns.

Aquest nom que identifica i defineix la nostra llengua  es català, encara que en molts indrets, sigue per la tradició o per afers polítics, se li digue d’un altra manera, valencià, mallorquí, alguerés, andorrà, …etc.

Ja va sent hora que diguéssem les coses pel seu nom i que, llevat on tradicionalment el català  sigue anomenat d’una altra manera, encara que tinguéssem clar la seva procedència,  s’anomene la nostra llengua pel seu nom , o sigue  català.

I una cosa que hem de  tindre clar es que no hem de canviar de llengua quan li notem un accent estrany al nostre interlocutor o que simplement no parle la nostra llengua, segur que l’entén.