Dofins a les nostres aigües

Associació Cultural Jaume I

L’activitat que més definia el poble de Vinaròs , fins als anys 70 del segle XX, era la pesca i entre els molts peixos que s’agarraven , sense cap dubte, la sardina era el peix per excel·lència en companyia d’altres peixos blaus, com eren el sorell, el seitó, la maleta, o la cavalla anomenada pels més vells, verat. També s’agarraven altres tipus de peix, amb menys quantitat, com el gerret, les orades o muixarres …. etc. També es pescaven tonyines, tot i ser considerades “moralla”, amb aquesta classificació es venia a la llonja i l’import de la venda era repartit a part, i per igual, entre tots els mariners. Això les barques de la llum; les del bou ja era una altra cosa, ja que pescaven un peix molt divers i eren majoritàries al port. (Un altre dia podem parlar de la pesquera del bou).

La mar estava plena de peix i els mariners afirmaven que, si no hagués estat per ells, la mar, s’hauria convertit en una cosa espessa on la vida hauria sigut impossible. Al nostre port hi havia barques de tot el litoral, les menudes que generalment anaven al tresmall pescaven per regla general a la vora del port mentre que les més grans solien anar a les Columbrets, i dins de l’arxipèlag a la Foradada, la Ferrera o al Bergantí. Només tenien un enemic els Dofins, ja que amb molta facilitat prenien de la mateixa xarxa els peixos que prèviament hi havien caigut i es beneficiaven generosament de la pesca.

Els dofins considerats l’enemic número 1 dels pescadors, eren combatuts i exterminats de totes les formes i maneres mes cruels imaginables. Son variats els procediments inventats per l’home per allunyar-lo ja que representava un temible enemic, al menjar-se la pesca i trencant la xarxa. Primerament, els van combatre amb escopeta ja que disparant trets al voltant de la peça intentaven allunyar-los, però els llestíssims dofins van aprendre de sortir a respirar fora del camp d’acció de l’escopeta i d’aquella manera podien esquivar els trets. Posteriorment, els pescadors van intentar allunyar-los amb carbur, ja que creien que les bolles que podia fer el carbur en contacte amb l’aigua els podria espantar; la cosa va funcionar en principi, però quan els dofins sentien el barboteig del carbur, aquest barboteig indicava que allí hi havia peix, i es desplaçaven tots a la barca que havia tingut la pensada d’emprar aquell mètode, causant fortes pèrdues.

Aquest mètode va significar ser un altre fracàs per al pescadors que, posteriorment van idear un mètode encara més cruel i que consistia a posar a dins de les sardines claus o agulles, convençuts que els dofins moririen en menjar-se-les , però les sardines farcides amb claus o agulles baixaven al fons molt més ràpidament a causa del pes, aquest mètode que diferenciava totalment les sardines amb agulla de les que no en tenien, i malgrat les primeres morts pel sistema, també el dofins van aprendre la lliçó. Això demostra la intel·ligència que tenen els dofins , que van saber diferenciar les sardines amb agulla o sense.

Finalment, els dofins van sucumbir amb les peces de niló, material que no podien digerir, ben al contrari del que passava amb les antigues xarxes, fetes de cotó i de cànem . Evidentment, també la contaminació va ser molt negativa per als dofins. O sigue que uns sers tan intel·ligents i abundants com els dofins van sucumbir finalment pels plàstics i la contaminació .