Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (10). Conseqüències de la modernització

RAMON PUIG

La magnitud de les obres imposava nous criteris en el sentit que la nova imatge de Vinaròs s’havia d’estendre a qüestions morals. Una comissió de mestres i professionals presentaren una instància a l’ajuntament “considerándose molestados por las acciones indecorosas y deshonestas que promueven los individuos que entran y salen de cierto establecimiento de bebidas, situado frente al grupo escolar en construcción, y para evitar los males ejemplos que dichos actos puedan acarrear”, demanaven tancar “dicho establecimiento y la expulsión de sus dueñas fuera de la población”.
Ara bé, el que estava mal vist en una zona era ben acceptat en una altra. Així ho palesaren alguns canvis d’ubicació de serveis que omplien el buit en les relacions personals de món capitalista. A principis d’estiu de 1925, l’ajuntament ordenava el tancament de la casa de barrets del carrer Salines, regentada per Maria Díez Gil, la qual va fer com si res, aconsellada per alguns clients de pes que sovintejaven la casa. Però la pressió de les dones del veïnat i la beateria en general, féu reaccionar l’alcaldia amb una nova ordre per manca d’autorització.
Arribaren a l’acord de traslladar la casa de barrets al carrer sense nom “situado en el extremo de la de 1º de Mayo y la Plaza de Toros, siendo de las dos calles paralelas la más próxima al mar, la menos concurrida, la más extrema y en la que menos se puede molestar al vecindario”. Però el trasllat no es va consumar perquè la inspecció sanitària al·legà que l’edifici no reunia les condicions adequades per als serveis sol·licitats. El delegat sanitari municipal, Sebastià Roca, demanava la supervisió les obres per un perit municipal. Tres anys desprès, la situació encara no s’havia aclarit i, acabades les reformes, es tornà a sol·licitar l’autorització.

Al setembre del 28, era Consuelo López qui sol·licitava obrir un bordell a la plaça del Santíssim, 59, per a vuit pupil·les, adduint que “en la citada calle cuasi no hay vecindario al que pueda serle molesto, ni establecimiento docente, ni Centro de reunión”. Dos mesos desprès es feren afectives les autoritzacions i en el temps, la coneguda com a “Casa Consuelo”, acabaria ubicada en el lloc de l’anterior on estigué fins ben entrada la postguerra. Uns versets populars en feien referència al context:

Mos han fet un gran paseo
i el travessa’l quasi fet,
mos han posat la Consuelo
i més cap allà un cabaret.
Si ve Fesol lo fem a trossos
i al tio Miralletes
lo fem sortir a paperetes.
Visca l’alegria, viva el bon humor
un rato de gresca i un altre d’amor.
A ca la Consuelo ja s’hi pot anar
que hi ha palla nova i fa bon fregar,
mos fa pagar un duro i això es molt car
i mos la casquem de cara i costat.

Però on realment es desbordà la creativitat “poètica” fou en la publicitat d’algun botiguer amb la intenció d’absorbir parròquia aliena. El perfil d’aquelles botiguetes instal·lades a l’entrada de les cases s’hagué de modernitzar ja que la funció de servei al veïnat es convertí en una guerra de preus forçada per la necessitat de recaptar per satisfer les càrregues contributives i promocionar-se socialment.

Una morena hechicera
me dijo con mucha sal.
Vaya a casa Talavera
y pruebe su estomacal.

En la calle de San Cristóbal
no vaya usted muy deprisa,

párese en casa Vidal
y compre manteca suiza.

La mujer de Vinaroz
tiene muy buen corazón
y si compra en el Barato,
excelente administración.

El propietari de “El Barato”, aleshores al raval de Sant Cristòfol, també feia servir la prosa per publicitar els seus productes. “Reñían un muchacho de 15 años y otro de 11, y este, para poner fin a la contienda y apaciguar a su contrincante, no tuvo más remedio que ofrecerle una lata de la superior manteca Suiza Asturiana que vende El Barato”.