Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Per fi ha parit la burra! Ara bé, la representació teatral ha estat esperpèntica fins al final: no a la primera volta...

RAMON PUIG

Per fi ha parit la burra! Ara bé, la representació teatral ha estat esperpèntica fins al final: no a la primera volta i abstenció a la segona. Per què no ens van estalviar la segona si tot estava pactat? Ara, els politòlegs hauran de posar sostre a la teulada del rocambolesc edifici parlamentari per donar una explicació raonable i tranquil·litzadora a la societat, sense aturar-se a pensar que la gran majoria ja fa temps que s’ha girat d’esquena al fer i desfer dels polítics.

És cert que Espanya és un Estat de dret com qualsevol altre, així ho afirma la Constitució amb un cos jurídic que articula els límits legals de les decisions polítiques que regeixen la vida social, econòmica i política a què tenim dret. Tanmateix, que l’actuació de les institucions estatals siga legal no vol dir que siga legítima. L’ànima de la llei és la dels qui la controlen, les persones que l’executen s’hi atenen i es renten les mans com Pilat dels errors judicials o les injustes conseqüències de l’aplicació.

Gran part de la societat s’indigna amb la condescendència que l’aparell de justícia tracta la corrupció, il·legal però legitimada. El problema, com sempre, ve de la resignació popular. Les generacions anteriors consideraven legítim defensar-se dels atacs a conceptes com dignitat, honradesa, llibertat, justícia o equitat social. En canvi les actuals, més que exigir, pidolen el retorn de la mamella estatal del benestar, fins al punt de vendre’s el solatge de valors humans que els resten, a canvi de la possibilitat remota d’obtenir tota mena de valors materials, gaudir de la “protecció” de l’Estat i deixar qualsevol responsabilitat social a mans dels polítics.

A una societat tan degradada només li queda lamentar-se i culpar els polítics d’una situació de la qual n’és responsable. Els polítics, més que representants del poble, són inoculadors dels interessos estatals en el pensament popular. Però la societat civil no és menys hipòcrita que la política, si més no, on pararia la indignació, demanda de transparència, més democràcia, desig de participació o crítica a la corrupció, si tornessen els temps de la “bombolla econòmica” amb bones nòmines, diners al compte corrent i especulació a dojo?

Què permet la democràcia parlamentària? Votar i oblidar-se de la política o pujar al carro dels partits per aspirar a la possibilitat d’algun “enchufe”. En canvi, els que se consideren afectat injustament poden recórrer als tribunals de l’enemic, fer pública protesta als mitjans de l’enemic o acotar el cap, doblegat per la impotència dels fets consumats. Abans es feien manifestacions i vagues, però això ja s’ho han carregat els sindicats verticals de la UGT i CC.OO.

La participació social i política de la població no l’atorguen els partits ni les institucions estatals, s’ha de guanyar en contra. En conseqüència, podràs queixar-te, proposar, opinar sobre qüestions casolanes menors, però mai permetran participar en decisions importants sobre el present i futur de les persones i les comunitats. Res no és perfecte i molt menys el parlamentarisme, per la qual cosa són legítimes actuacions considerades il·legals com interrompre una sessió municipal o parlamentària per denunciar una decisió que afecte les condicions de vida de les persones o les comunitats; interrompre un programa de ràdio o televisió per denunciar actuacions injustes; ocupar terres i locals abandonats per fer-ne un ús positiu o impedir l’execució de plans d’urbanisme destructors del nostre entorn tradicional i natural. Tals accions no les reconeixeran les lleis, però seran totalment legítimes per a la justícia popular.

El poder actua il·legítimament perquè, des de l’origen, ha tingut una cosmovisió de la realitat social feta a mida i constitueix el nucli de les entranyes de l’Estat, construït durant segles amb tenacitat inqüestionable. Una batalla intemporal que li ha permès imposar els valors materialistes que li donen vida i el domini absolut sobre el pluralisme nacional d’uns pobles incapacitats de mantenir l’austeritat material i els valors espirituals que els feien humans, igualitaris, independents i autogestionats.

Les generacions més grans encara conserven el patrimoni familiar heretat dels antecessors i consideren natural ocupar-se dels fills caiguts en el combat de la crisi sense oposar-hi resistència. En canvi, les més joves ja no han estat educades en els principis de generositat, responsabilitat i compromís familiar, sinó en l’egoisme, desinterès pels valors espirituals i afectius, menyspreu per la dignitat i manca de respecte pels progenitors i familiars més pròxims.

Som a les acaballes d’un model de relacions familiars de centenars d’anys d’història que no té marxa enrere ja que, prèviament, ha desaparegut el model de vida i comunicació que les feia possibles. El sistema que les ha destruït no ho ha tingut fàcil, ha hagut d’esmerçar segles a convèncer la societat que són més importants els diners que l’afecte, la honorabilitat, els sentiments i la vida en comú.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies