Deconstrucció social: Votar o no votar, aquesta és la qüestió

RAMON PUIG

Hi ha una minoria de votants tan allunyats de la realitat que ho considera una obligació penalitzada amb la pèrdua de drets adquirits com la pensió. Una altra minoria considera el vot una obligació adquirida durant els anys de lluita pel sufragi universal. Són els que desconeixen que el dret universal masculí, a l’Estat espanyol, l’implantaren els liberals de Sagasta, el 1890, sense que hi hagués ningú als carrers batallant per reclamar-lo. Però si deixem de banda els addictes a determinats partits, la majoria de votants acudeixen a les urnes amb la mateixa convicció que els nostres pares i avis anaven a missa de dotze, cada diumenge, amb la rutina de qui assisteix a un acte social adquirit pel costum. Tal com els nostres antecessors s’oblidaven del ritual només sortir de l’arxiprestal, aquesta majoria s’oblida de la papereta només sortir del col·legi.

Hi ha una excepció: la part més conscient del poble que viu la política amb la desesperació de veure que dia a dia, legislació a legislació, engany rere engany, es va fent gran sense veure cap llum al final del túnel de la degradació política, humana i mediambiental. Aquesta bona gent es divideix en dos grups. 1.- Els que han penjat la disfressa de votants i decidit no delegar (votar) mai més la responsabilitat de decidir pels interessos comunitaris i lluitar per construir una opció cívica amb veïns del poble, barri o ciutat. 2.- Els que encara necessiten uns quants revessos més per arribar a la conclusió que els partits polítics són un instrument més dels poders de l’estat i un “negoci” econòmic que alimenta regidors, consellers, diputats i ministres, més la fauna d’assessors que els envolten.

Un regidor és un passavolant que pot tenir més o menys coneixements que tu i jo, que qualsevol veí, i allí on no hi arriba ell hi són el secretari, l’interventor i els serveix tècnics (els que manen de debò). Però un conseller, diputat o ministre són figues d’una altre paner, ha de decidir sobre qüestions de poder (circulació del diner, projectes milionaris, concessions financeres, decisions militars…), dels quals ni els Iceta, Illa, Yolanda, Montero, Sánchez o Aragonès en tenen la més remota idea. És per això que existeixen els assessors, uns quants per càrrec segons el nivell de responsabilitat.

Com tothom suposarà, aquests assessors no cobren el salari mínim i tots plegats son molts més que el conjunt de diputats i ministres. Deixo fora els secretaris ministerials (l’autèntic poder governamental) i càrrecs de diputacions i delegacions estatals per remetrem als que assessoren els polítics elegits.

L’amfiteatre de la política té noms i cognoms que qualsevol pot trobar a l’hemeroteca, literatura especialitzada o les xarxes habituals. Descobrireu que un partit polític, amb pocs o molt càrrecs institucionals, es un filó econòmic, una empresa en la qual, en arribar eleccions, se sent soroll de sabres. Quan els mitjans parlen de “desavinences internes”, no es refereixen a crisis ideològiques, sinó a una batalla a mort per obtenir un lloc a la llista de candidats que li permeta mantenir el càrrec i els assessors. Perdre diputats suposa un desgavell econòmic per al partit i la necessitat de “negociar” amb els poders nous llocs als perdedors per mantenir una part dels assessors i recuperar la inversió perduda.

  D’aquesta realitat se’n desprèn una altra: les aliances pel poder. Si el pal de paller de la partitocràcia són el poder polític i el lucre econòmic, quina importància té amb qui s’ajunten per obtenir el màxim de poder i diners? Algú va dir en una tertúlia: “quan compres embotit no preguntes de què està fet, tel menges i prou”. Doncs la política professional és com l’embotit, no li demanes transparència, sentit comú, racionalitat, ni capficar-se a complir el que promet al seus votants: “Gràcies pel vot i si t’he vist no me’n recordo”.