Deconstrucció social: Violències

RAMON PUIG
Aquest dies se’n parla i molt de violència amb adjectius diferents que evidencien la confusió que hi ha al respecte: de gènere, masclista, interfamiliar o patriarcal. Considero el primer un sofisma polític, el segon només reflecteix un part del problema i el tercer, un reduccionisme opac. En canvi, la violència patriarcal senyala directament el sistema sota el qual s’emparen tota mena de violències i permet tractar-la amb tota l’amplitud.

Fa feredat anar més enllà de les dades sobre la violència envers les dones i posar-se en la pell dels patiments, humiliacions, angoixes i pors, de mesos i anys abans del desenllaç últim, de l’eternitat que ha de suposar el terror dels últims minuts. Tanmateix, any rere any, les xifres en compte de reduir-se, pugen, i les dades només són la punta de l’iceberg d’una immensitat de dones que sofreixen en silenci i creuen que suportar-ho és sobreviure.

Alguna cosa va malament i considero que focalitzar els problemes —violència, corrupció o desigualtat sexual, social i econòmica— en individus concrets, sexes, ètnies, etc. perpetua el problema perquè amaga l’origen: el totpoderós Estat patriarcal i capitalista que al segle XXI ha donat un salt autoritari en sotmetre’s als interessos dels poders fàctics.

Els estats no es van constituir per resoldre cap problema organitzatiu de la societat, aleshores tribal i rural i perfectament organitzada, sinó per resoldre els caos d’algunes ciutats massificades, situades en llocs estratègics respecte la circulació de recursos i tota mena de riquesa material. Eren les primeres ciutats-estat que requerien un ordre jeràrquic en relació a la posició de cadascú.

L’Estat modern, el que coneixem, és una reproducció a gran escala de les ciutats-estat de l’antiguitat, un instrument polític, legislatiu i militar al servei de l’acumulació de capital. Malgrat els segles que va necessitar per consolidar-se, la fórmula era ben senzilla: desmuntar l’estructura de la societat rural, desposseir els camperols dels mitjans propis que els feia autònoms i forçar-los a l’esclavitud assalariada.

A partir l’aleshores els individus perderen l’essència societària per convertir-se en instruments de treball que es compren i venen a preu de mercat. Però no només això. També calia individualitzar la nova societat capitalista i trencar l’esperit comunitari des de diferents òptiques: Pla d’Instrucció Pública de Jovellanos, 1809, per adoctrinar el jovent, ratificat per la Constitució del 1812 que reduí les dones a ciutadanes de segona; el codi penal del 1822 qualificà l’adulteri un delicte exclusivament femení; la desamortització de Mendizábal, 1837, eliminà el dret consuetudinari de propietat rural i la de Madoz, 1855, anul·là el comunal, base de la societat agrícola; la punyalada definitiva contra les dones l’estableix el Codi Penal del 1899 ja que convertí el patriarcat en l’embolcall legislatiu estatal que feu desaparèixer la dona de la vida pública i privada per sotmetre-la a la voluntat del pare, marit i germans.

Em podria estendre fins la legislació actual, però només amb aquest entremès n’hi ha prou per entendre que dos segles d’adoctrinament són prou per fabricar una mentalitat masculina depredadora i una femenina victimitzada. La violència vers les dones és una conseqüència colateral de la violència institucional, difícil de constatar perquè l’hem normalitzada en la ment.

La violència es troba en els fonaments de la societat, és monopoli de l’Estat que l’exerceix en favor propi i d’una exigua minoria. La resta hem quedat reduïts a un nom en la nòmina i en la papereta de contribució. Mai no hi haurà pau entre els sexes mentre homes i dones continuem sent víctimes de la violència estatal.