Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: Vinaròs, 19 de juliol de 1936 Deconstrucció social: Vinaròs, 19 de juliol de 1936
RAMON PUIG Mentre la “Maria Rosa” atracava al port de Barcelona, a Vinaròs es donaren els primers moviments. El 18 de juliol tot era... Deconstrucció social: Vinaròs, 19 de juliol de 1936

RAMON PUIG

Mentre la “Maria Rosa” atracava al port de Barcelona, a Vinaròs es donaren els primers moviments. El 18 de juliol tot era confusió, els rumors eren de guerra oberta però el govern demanava pau i tranquil·litat. A l’endemà, les famílies dretanes tenien l’orella apegada a la ràdio, en canvi, els pocs treballadores que tenien aparell obriren les portes per acollir el veïnat. Els més polititzats, però es concentraren al Centre Republicà i l’Ajuntament per seguir la informació oficial, telefònica i telegràfica.

A la matinada del 19, tothom estava convençut que en passava una de grossa. Era diumenge i la majoria de joves estaven pendents de la festa sense endevinar que eren a punt d’entrar en un infern que duraria tres anys. Només els més conscients i la població adulta vivia amb neguit les notícies. La primera va aplegar a la vesprada quan les xiques s’arreglaven per anar al ball mentre les mares avisaven que l’ambient no estava per anar al Centre Republicà.

Antonieta Benito, desprès d’empolainar-se com cada diumenge, marxà cap al passeig amb les amigues esperant l’hora del ball per retrobar-se amb els festejadors. Totes havien sentit comentaris i foren advertides per les mares, però estaven més interessades per les coses del jovent que de les preocupacions dels majors. Tant era així que no van ser conscients de situació fins assabentar-se que aquella vesprada no hi hauria ball. Aleshores van entendre que la cosa era seriosa.

Ara bé, no tot el jovent vivia la situació de la mateixa manera. La intensificació dels moviments a dreta i esquerra dels últims mesos havien polititzat molta gent i la nit del dia 18, molts van passar-la al Centre republicà atents a les noticies sobre la sublevació de les tropes africanes. Les noticies eren contradictòries i tothom era pendent que el govern central confirmés o no si la revolta africana estava sota control. A primera hora del dia 19, regidors, partits i sindicats estaven apegats al telèfon i rebien trucades dels pobles propers. Quan aconseguien connectar amb alguna font oficial, la resposta es repetia: “El gobierno está tranquilo, la situación controlada y no hay ninguna razón para la alarma”. En canvi, les informacions que arribaven de Barcelona asseguraven que la ciutat estava mobilitzada i demanava armes que la Generalitat negava, malgrat que als voltants del port ja havien començat els trets.

Durant el matí d’aquell diumenge tot eren corredisses entre el Centro, la Casa del Poble i l’Ajuntament. A mig matí, les notícies de Barcelona confirmaren que la revolta militar era un fet, els milicians assaltaven les casernes i prenien les armes que la Generalitat no els donava. L’ajuntament de Vinaròs dubtava, però els joves de la Casa del Poble estaven decidits a actuar i constituïren un Comitè Revolucionari.

Tots plegats arribaren a un acord i aquell comitè esdevingué una ampliació de la corporació sota el control dels regidors. Els menys conscienciats lamentaven la supressió del ball, però el més impulsius es concentraven a la Mera, davant del Centre republicà, tot esperant notícies de Barcelona, Tarragona o València. Els més ansiosos, encapçalats pels germans Joan i Josep Rabassa, insistien que era una pèrdua de temps esperar ordres i calia actuar.

Enmig d’aquell ambient, un jove començà a dissertar sobre la revolució i en acabar, va treure duros de plata d’una bossa que oferia a tots els que els que marxessen voluntaris. Era un fet insòlit ja les monedes no podien provenir dels seus estalvis, munyidor com era a les vaqueries de Ramon Beltrán “la Molla” i d’Obdulio Balanzá. Simpatitzants socialistes i republicans, homes i dones de totes les edats omplien la plaça de l’ajuntament a l’espera d’ordres del consistori o del Comitè. L’edifici municipal estava col·lapsat de persones que pujaven a informar-se, a oferir-se pel que fos, baixar a la plaça a comunicar les novetats i preparar-se per al que la situació exigia en cada moment. Però la major concentració era a la Mera, als voltants del Centre Republicà, on una delegació d’organitzacions polítiques i sindicals estava reunida en assemblea per discutir les mesures a prendre. Molt prompte es va fer evident la divisió d’opinions entre els decidits a mantenir-se a l’espera d’ordres de la superioritat i els anarquistes, Francesc Rofes i Marín Forner, partidaris de la socialització immediata del municipi. Els socialistes, en actitud equidistant, van proposar prendre mesures respecte el moviment dels facciosos i controlar la ciutat i els voltants.

Però l’autoritat municipal va quedar suplantada per la constitució d’un nou Comitè que declarà la Mera zona d’operacions. El líder del POUM, Josep Rabassa, formà diversos grups amb la missió de controlar les entrades i eixides del poble i vigilar els falangistes més significats. Mentre uns feien barricades amb sacs d’arena per impedir entrades o sortides sospitoses, els altres visitaven els que tenien a la llista per tenir localitzats els possibles enemics potencials.

En poques hores s’obriren dos escenaris oposats: els qui volien entrar en acció i anar-se’n a Barcelona o València i els qui optaren per posar-se a les ordres del Comitè Municipal. No tots els “entusiastes” ho tenien clar i a l’hora de decidir tren i direcció, alguns començaren a dubtar. El més decidit, Josep Forner Forner, afusellat el 1938,  els va convèncer d’anar a Barcelona amb el primer tren i només una dotzena el van seguir, entre els quals hi havia Joan Gasulla Reguart, Manuel Sabater Redó, mort en combat, Lluís Castells Llorens, mort en combat, Isidre Segarra “Bocana” i Agustí Roso Cuartiella. Van agafar un tren a les 6 de la vesprada i arribaren a Barcelona passada la mitja nit i es presentaren a la central de la CNT. Tot el grup marxà amb la desastrosa expedició a Mallorca, excepte Agusí Roso que fou destinat a la zona d’Osca.

Aquests foren els primers voluntaris de Vinaròs. Roso va tornar a les poques setmanes, decebut per la manca de disciplina dels milicians, la resta enganxa un front darrere altre, dos d’ells van caure a la batalla del Segre i un tercer tornà a casa confiat que tenia les mans netes i el passaren per les armes.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies