Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: Vinaròs, 16 de juliol de 1936 Deconstrucció social: Vinaròs, 16 de juliol de 1936
RAMON PUIG Des de la victòria del Front Popular al febrer, la crispació dominava els caps de militars de la conspiració, amb Franco fent... Deconstrucció social: Vinaròs, 16 de juliol de 1936

RAMON PUIG

Des de la victòria del Front Popular al febrer, la crispació dominava els caps de militars de la conspiració, amb Franco fent de regulador a l’espera del moment adequat. El sector més radical, experimentat en mil combats per terres africanes, no suportà l’espera i s’avançà durant el capvespre del dia dèsset.

Vinaròs era molt lluny de percebre la transcendència de la tragèdia que es trobava a punt d’explotar. En aparença, la normalitat era absoluta amb l’excepció d’alguns membres del POUM i el jovent més influenciat pel comunisme llibertari que estaven pendents de la ràdio i mirant de convèncer l’ajuntament i els moderats dirigents del Centre Republicà de preparar-se per al que era a punt de caure.

A banda Fora d’aquella minoria, la població feia com si res la contorbés. Un dels patrons de cabotatge més reconeguts del port vinarossenc era el veterà Agustí Batiste “Figuero”, un mariner expert que les nits de mal oratge s’alçava a les dos del matí per anar a la punta del moll a estudiar el corrent i la direcció del vent. A la resta de patrons, despreocupats, només els calia alçar-se a l’alba i veure la “Maria Rosa”: si sortia, tothom al darrere. A la tripulació hi anava el fill gran, Agustí i el segon, Paco, de 16 anys, no va parar d’insistir fins que son pare el va enrolar.

En aquell temps, la navegació no era regular, se sortia de Vinaròs, generalment amb càrrega de garrofes, cap a Barcelona i a la volta descarregaven als ports per a què duien càrrega. Una mica de descans a Vinaròs i novament carregar de garrofes cap a Barcelona. Era un treball dur que es feia a força de muscle pujant la planxa per accedir a coberta i abocar-la a la bodega. Carregaven ametles, olives, ceràmica, caixes per als tarongers de la Plana, etc. però la càrrega més regular era la garrofa que com a mercaderia  lleugera, l’estiba es feia a orri, 40 tones s’abocaven a la bodega i altres 40 s’estenien a coberta, procurant destorbar el menys possible. Quan aplegaven a Barcelona, n’omplien uns quants sacs, en feien un mur quadrat i a l’interior abocaven la resta.

La vespra del 16 de juliol del 36, la tripulació de la “Maria Rosa” va estar fins gairebé la nit preparant tot el necessari per sortir a l’alba. L’endemà, a punta del dia, el patró i els fills Agustí i Paco foren els primers a embarcar. Quan tot estigué a punt, sortiren per la bocana del port rumb a Barcelona amb l’única preocupació de trobar bonança a la punta de la Banya. Va fer dos parades, una a Tarragona i l’altra a Vilafranca i, si bé es cert que a les tavernes hi havia comentaris de tota mena, res  no feia pensar que la brisa intensa que s’acostava per Garraf fos preludi del temporal que era a punt d’esclatar a Barcelona.

A mitja tarda del dia 18 entraven al port i les primeres observacions evidenciaren que  alguna de grossa en passava, amb la quantitat de vaixells de càrrega sense activitat i cap moviment de vehicles ni persones. Van atracar al moll de Baleares, vora la torre del “Rellotge”, i en aturar el motor sentiren amb nitidesa l’espetec de trets molt a la vora. Abans de baixar a terra, uns mariners de la Barceloneta els digueren que tothom era a Governació Militar amb la intenció d’assaltar-la. Els fills de seguida hi estigueren amanits però son pare va demanar-los calma i esperar l’endemà, Primer calia recollir l’embarcació, assegurar-la, menjar una mica i descansar. Però no els calgué decidir ja que, al despuntar l’alba del dia 18, la Guàrdia d’Assalt ordenà a les tripulacions forasteres recloure’s a l’embarcació i no sortir-ne fins nou avís, ordre totalment inútil ja que a les poques hores, l’autoritat era dels milicians.

L’entrada al recinte portuari era plena de barricades de control, estibadors i militants de la CNT supervisaven la zona i les càrregues dels vaixells, buidaven les bodegues per repartir les mercaderies peribles entre la població i emmagatzemar la resta fins establir un control d’avituallament regular. De seguida van saber que la batalla als carrers no era cap insurrecció obrera o vaga general, sinó un aixecament militar generalitzat arreu de la península i malgrat que a Barcelona havien doblegat l’alçament del general Godet, el conflicte continuava perquè la vaga general de vint-i-quatre hores s’havia convertit en indefinida. El moviment obrer i popular barceloní es va oblidar de les fàbriques conscient que la prioritat del moment era aturar el feixisme i, disposat a doblegar la insurrecció militar sota la iniciativa de la CNT-FAI, va assaltar armeries, comissaries i un vaixell atracat al port amb càrrega d’armes per al polvorí.

La capacitat organitzativa popular sorprengué propis i estranys quan el dia 20, a migdia, s’havien decomissat restaurants i hotels de gran capacitat per assistir els milicians que patrullaven per la ciutat. En canvi, el de la “Maria Rosa” era aconseguir avituallament, però la incertesa només va durar unes hores ja que, doblegada la rebel·lió militar, les milícies recuperaren el control de la ciutat i acabaren les dificultats. Al patró només li calgué presentar-se a la cooperativa d’Avituallament de la Barceloneta, mostrar el rol de l’embarcació i obtenir els vals d’accés al racionament. Com que les patrulles milicianes no s’interessaven en les barques a vela, es van centrar en les motoritzades de les quals van fer una llista de tripulacions i les confiscaren per tenir-les a punt i completar l’expedició a Mallorca, organitzada conjuntament amb la columna que sortiria per mar de València.

A mesura que passaven els dies, la vida comercial i industrial barcelonina es va “normalitzar” i la tripulació de la “Maria Rosa” aconseguí permís per salpar cap a Vinaròs, neguitosa per la situació de la família. En arribar a port, comparada amb l’experiència barcelonina, van trobar normal la situació del poble, ja que per a ells, les barricades de control a les entrades, patrulles milicianes a l’interior i l’existència del Comitè de Milícies, no eren cap novetat.

Els tripulants de la “Maria Rosa” foren els primers vinarossencs a assabentar-se de la magnitud del que el govern de la República i la Generalitat catalana, amb total frivolitat,  consideraren una “sanjurjada més”.

Malgrat les advertències del pare, Agustí i Paco Batiste, impulsats pel comunisme llibertari, abandonaren la ciutat per combatre el feixisme. Agustí no s’imaginava que ja no tornaria a Vinaròs durant dècades i que hauria de passar pel calvari dels camps de concentració i treball. Però qui no podia endevinar el futur que l’esperava fou son germà Paco, que desprès patir diversos camps, hauria de sobreviure tres anys a l’infern de Mathaussen.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies