Deconstrucció social: Utopies i realitats

RAMON PUIG

No n’hi ha d’altra que caminar cap a un model de vida on les persones siguem el centre, no el consumisme i el creixement il·limitat que ens durà, a curt termini, a l’esgotament dels recursos planetaris. Però quin serà el canvi?

El 1535, Tomàs Moro va ser executat per no acceptar el poder del Rei per sobre del de l’Església. En canvi, el 1642 Galileu renuncià als seues plantejaments de posar el Sol al centre del nostre univers i no la Terra com defenia l’església. En el llibre Utopia, Moro proposava un nou món on no existiria la guerra, l’explotació, la propietat privada i on tothom treballaria per a la comunitat. Un món basat en els valors humans i socials que va defendre fins la mort. Galileu, en canvi, no defenia valors sinó fets que no necessitaven posar en risc la seua vida per confirmar-los: “El que jo dic es un fet irrefutable que es veu a simple vista, si ho considereu una teoria meua no tinc cap problema en retractar-me”. Moro va ser decapitat i amb ell el seu projecte, però les seues teories perduraren en els pensadors de les generacions següents fins arribar als nostres dies. En canvi, Galileu no va dubtar en renegar de les seues “teories” perquè sabia que el futur li donaria la raó.

Els poders fàctics tampoc necessiten arguments científics ni socials per defendre la seua raó absoluta, només els cal manipular la capacitat dels individus disposats a servir-los, a canvi d’un lloc en el sistema. Al poder no li preocupen les utopies perquè sap que, per elles soles, no tenen cap possibilitat de pertorbar-lo. Els grans ideòlegs de la revolució no han canviat res, s’han limitat a analitzar aspectes concrets del funcionament del sistema, no per modificar-lo sinó per corregir els “defectes” i fer-lo més poderós.

Els individus som part del sistema com a amos o criats. En aquest sentit, les teories són utòpiques perquè estan dirigides a la part del cervell que no genera acció, només fantasies. La realitat dels amos no es utòpica, sinó pragmàtica perquè depèn de les necessitats materials creades pel sistema i regulades pel mercat. Vivim millor o pitjor segons oscil·la el mercat, la qual cosa no necessita legitimitat teòrica. Les teories parlen de valors, el sistema treballa amb fets tangibles.

Totes les revolucions són utòpiques perquè les guien valors i no fets, la qual cosa les fa modelables pel pragmatisme del nou poder que, basat en la utilitat econòmica, abandona els principis ètics i filosòfics que les motivaren. Una revolució és com un desbocament d’aigües torrencials que, passat un temps, retornen on eren abans. El concepte actual de revolució s’ha reduït a pòsters i samarretes de Marx, Lenin o Che Guevara, de la mateixa manera que la fe religiosa es redueix a la icona de la creu o les de la verge Maria. Són símbols fàcils de digerir pel mercat de demanda d’esquerrans o beats. Fora de la realitat no pot sobreviure cap teoria revolucionaria perquè els idealismes són matèria de literatura. Els valors socials alimenten esperances; el pragmatisme del sistema sap que ha d’alimentar estómacs.

Les teories pretenen canviar el món amb ideals basats en esperances que no es poden materialitzar perquè el futur es una quimera i els projectes basats en lo desconegut acaben sempre en un present reformat amb tots els defectes del vell sistema incorporats en el nou. Un futur dominat per la tecnologia tothom el considera possible però viure de manera alternativa al món actual es considera un desig impossible.

Dit això, la realitat capitalista no s’escapa de la utopia de creure’s infinita i considerar infinits els recursos que l’alimenten. Així doncs, malgrat la persistència de la realitat, els humans hem evolucionat gràcies a la capacitat de generar idees i somiem utopies sense deixar de viure la realitat. Es per això que la història està plena de col·lapses catastròfics que han causat la desaparició les cultures socio-polítiques. Tot i això, per sobre de la irracionalitat suïcida dels individus sempre sobreviurà la necessitat humana de construir societats noves sobre les cendres de les anteriors.

Imatge: DIVULCAT, Emili Elizalde, 1 de juliol de 2022