Deconstrucció social: Unes municipals que valgueren la República

RAMON PUIG

Escric l’article just els dia que fa 95 anys de proclamar-se la II República i continua sent polèmica la interpretació sobre els protagonistes que la motivaren. La versió més “republicanista” manté que les capes populars s’avançaren a les indecisions dels líders republicans i socialistes. Hi ha suficients indicis sobre el caràcter elitista dels sectors interessats a liquidar la monarquia, en primer lloc un sector de militars, amb la qual cosa s’entén que la primera població a proclamar la República fos la guipuscoana Eibar.

Eibar era un centre de fabricació armamentista des de la colonització americana i un bastió estatal en territori euskaldun com corresponia a la participació basca en la invasió americana i la creació dels districtes Nueva Vizcaya i Nueva Navarra. Eibar estava militaritzada des de segles per la producció d’armament sota control de l’Estat i l’exèrcit espanyol. La fabricació d’armes suposava una militarització “natural” de la zona per protegir, vigilar, controlar la producció i comprovar el resultats. Ni el poble ni els republicans van protagonitzar l’adveniment de la República, foren els militars, conscients que els poders fàctics estatals havien entès que desfer-se de la Dictadura significava abandonar la monarquia. Cal recordar que les revoltes antimonàrquiques més serioses foren l’aixecament dels capitans Fermín Galán i García Hernández, a Jaca, i el de Ramon Franco i Queipo de Llano, a “Cuatro Vientos”. També s’ha silenciat l’acció del general Berenguer, aleshores ministre de la Guerra, quan el 13 d’abril del 31 envià un telegrama als capitans generals comunicant-los que a les grans ciutats havien estat derrotades les candidatures monàrquiques i els ordenava defensar el “curso lógico que les imponga la suprema voluntad nacional”.

El posicionament de l’exèrcit era determinant ja que eren les grans ciutats les que decidien el canvi de règim i l’actitud més significatiu sobre la interpretació dels primers resultats fou la nul·la reacció dels monàrquics a la “derrota” i l’entusiasme desbordant dels republicans. Tot i l’eufòria, al Districte de Vinaròs el resultat va ser molt equilibrat excepte Vinaròs, amb deu republicans i sis socialistes, únics socialdemòcrates que es presentaren en tot el districte.

L’eufòria republicana era tan intensa que el rumor de l’abdicació s’estengué com la pólvora i encengué encara més les masses. A Madrid una gentada es manifestava pel centre als crits de “No se han ido, los hemos echao” i en passar pel Palacio de la Música, un grup va entrar a la sala i animà la gent a cridar visques a la república. Les forces policials romangueren expectants en ser envoltades pels manifestants que cridaven “¡Viva la guardia republicana!”. Però només era un miratge, ja que a l’alçada de la plaça Cibeles, un esquadró de la guàrdia civil els barrà el pas sense fer cas de les aclamacions i va disparar trets a l’aire com a mesura dissuasiva. La gent va córrer en desbandada mentre els taxistes recorrien els carrers pròxims i cridaven la gent a concentrar-se a Cibeles. Quan arribà la cavalleria, l’oficial demanà comptes als responsables policials dels trets i asseguraren que havien estat un grup de legionaris. Es van desplaçar immediatament pel carrer Alcalá a la Porta del Sol i en aproximar-se ja sentiren la cridòria de la multitud concentrada per celebrar la República. En sentir els cascos dels cavalls, la gent es girà vers l’entrada d’Alcalá i els donà la benvinguda tot cridant “Viva la Guardia Republicana”. El comandament s’aturà sense saber com reaccionar.

Malgrat l’eufòria popular, els ministres declaraven a la premsa que no hi hauria novetats fins la consulta concertada amb el Rei per a l’endemà, però ometien que representants del govern havien concertat reunions amb monàrquics i republicans moderats. L’objectiu era copsar-ne les opinions abans de parlamentar amb el monarca front a una situació que els desbordava. A governació aplegaven notícies de proclamacions republicanes en molts ajuntaments i la sorpresa fou tan monumental que acceptaren de seguida la invitació de Romanones de reunir-se a casa del doctor Marañon amb Alcalá Zamora i Ortega y Gasset per tal de “llegar rápidamente y de una manera incruenta a hacer viable un cambio de régimen en España”.

A més de sorpresa, la situació de les elits estatals era de preocupació i temença que l’allau de proclamacions després de la d’Eibar i l’eufòria dels carrers acabés en insurreccions. Romanones, nerviós i preocupat per la seguretat del monarca, envià un missatger. “Los sucesos de esta madrugada hacen temer que la actitud de los republicanos pueda encontrar adhesiones en elementos del Ejército y fuerza pública que se nieguen en momentos de revuelta a emplear las armas contra los perturbadores y se unan a ellos y se conviertan en muy sangrientos sucesos. Para evitarlo podría V. M. reunir hoy el Consejo de ministros para que cada uno tenga la responsabilidad de sus actos y el Consejo reciba la renuncia del rey para hacer ordenadamente la transmisión de poderes. Así se haría posible, en su día, la pronta vuelta a España del rey por el clamoroso llamamiento de todos”.

No tingueren temps ni d’asseure’s ja que de seguida arribà la notícia que les masses havien assaltat ajuntaments tan significatius com Saragossa, San Sebastian, Vigo o Barcelona i havien proclamat la república. Quan a última hora de la vesprada tot estava decidit, el secretari general del PSOE, Andrés Saborit, el conservador Miguel Maura i el futur alcalde de Madrid, Pedro Rico van proclamar la República. Passaven vint minuts de les sis quan al saló de sessions i al despatx de l’alcaldia es despenjaren els retrats del Rei i foren substituïts pels de Galán i García. Mentre això passava, Fernando de los Rios anava al domicili d’Alcalá Zamora per concretar la formació del Govern Provisional mentre el comte de Romanones preparava les condicions per a la sortida del monarca.