Deconstrucció social: Una lágrima cayó en Llarena
DECONSTRUCCIÓ SOCIALPENSAMENTSVINARÒS MAIL 1 agost, 2018 Vinaròs News
RAMON PUIG
El titular de premsa resum l’opinió de molts periodistes, catalans i espanyols, sobre la resolució del jutjat de Schleswig-Holstein. Cal, però, reflexionar si el revés de Llarena suposa una victòria de Catalunya.
Malgrat el desig dels catalans, tothom sap que els estats mai permetran la secessió d’una part dels territoris que espolia, És una obvietat que, al segle XX, Europa va modificar significativament les fronteres, però al XXI la realitat és radicalment diferent. La raó de la força militar dels estats és infinitament superior a la força de la raó dels pobles i, en conseqüència les formes anteriors de lluita per la sobirania nacional han quedat obsoletes.
Fins i tot les revolucions “socialistes” que van “triomfar”, en nom del marxisme, han acabat en la pitjor de les dictadures. Nicaragua n’és l’últim exemple. L’estratègia de la presa del poder per proletaritzar l’Estat, l’únic que pretenia era aplanar el camí del capitalisme on tenia dificultats per expandir-se a causa de la secular resistència de la cultura comunitària dels pobles. Rússia, Xina, Cuba, Vietnam, Veneçuela, etc. només eren versions particulars d’imposició del capitalisme en nom del socialisme.
Catalunya té referents insurreccionals històrics anteriors i posteriors al marxisme: els segadors, fematers, malcontents i un llarg etc. però a partir del XIX la resistència va posar el carro davant dels bous. Les ideologies van suplantar la lluita per la sobirania del poble i se centraren en la lluita de classes amb l’excepció de la guerra civil. Aleshores, el poble es va dividir entre un sector de la CNT, POUM i PSUC que defensava la república burgesa, i un altre de llibertaris i jornalers independents que optaren per un projecte comunitari amb voluntat revolucionària i antiestatal. Ambdós van fracassar, però l’esperit popular es mantingué.
Una Catalunya sobirana no és cap amenaça a l’ordre establert. És una necessitat del model capitalista emergent català que, en un moment de crisi espanyola i europea, necessita eines estatals pròpies per desenvolupar el potencial productiu i creatiu interior i convertir-se en dinamitzador de l’economia general. Des del punt de vista econòmic la sobirania catalana suposaria estabilitat per a l’Estat espanyol, però políticament trencaria el mite de Don Pelayo, els Reis Catòlics i la unitat pàtria del Reino de España.
Des que JxC, Esquerra i CUP van acceptar formar part de l’Estat de les autonomies, saben que són partits espanyols. Són conscients que no hi haurà negociació possible amb aquest Estat i l’arribada del PSOE els suposa començar de zero i tornar a demostrar a la ciutadania europea que amb Pedro Sánchez tampoc millora la “democràcia” espanyola.
La sobirania catalana necessita el compromís i l’acció de la ciutadania, però els polítics no estan disposats a ampliar la llista de presidiaris. S’ha entrat en una carrera de fons on ningú sap on es la meta, però ha quedat clar que una part de catalans ha perdut l’espanyolitat i no tornarà a integrar-se. És cert que hi ha el desànim d’una part de la societat catalana que representa el desencís dels disposats a aplaudir o criticar l’acció dels polítics, però reticents a protagonitzar un procés de sobirania popular.
Els poders estatals adapten l’estratègia tot mantenint la política territorial, però Catalunya conserva una estructura de poble que no té Espanya, la qual cosa explica el fanatisme espanyol contra la resistència catalana. Què té més consistència i constància, la resistència o el fanatisme? Els qui seguim el dia a dia ens adonem que analistes no oficials coincideixen en la crítica als partits i en la necessitat d’obrir un moviment popular, davant les municipals, amb l’objectiu de republicanitzar els ajuntaments. Encara és una idea per materialitzar, però és molt més del que hi havia l’endemà de l’1 d’octubre quan, malgrat la gesta, els catalans van ser incapaços de proclamar la República als seus ajuntaments.
Tampoc els partits són el que eren. Esquerra cada vegada més partit i més autonomista, la CUP bordant com els gossos sense mostrar cap alternativa efectiva, el PdCat lluitant per infiltrar-se a JxC i convertir-lo en la nova Convergència, i la resta decidida a trencar l’estructura de partit i fondre’s amb la ciutadania.
Res no és igual que abans del procés, però encara no es veu el got mig ple. Som al portal d’una conjuntura diferent que no sabem cap a on caminarà, però la sabem envoltada d’una societat que no vol prendre el poder i que ha canviat les armes de la violència per la resistència passiva. No s’albira el futur Estat català, però si les esquerdes de la Espanya Invertebrada.
Certament, les llàgrimes de Llarena no son virtuals, però l’experiència ens diu que les feres acorralades opten per morir matant. Caldrà tindre-ho en compte.