Deconstrucció social: Últim capítol de Marieta: Mare i filla, cara a cara

RAMON PUIG

El gendre de Marieta vivia la seua història intensament i no va parar fins diluir les incerteses i convèncer-la d’anar a Vinaròs. Van aplegar davant la casa del raval de Sant Francesc sense saber qui trobarien en obrir-se la porta. Quan Marqués féu sonar el picaport, Marieta fou conscient que ja no havia marxa endarrere. En la porta aparegué una dona corpulenta que aparentava una edat avançada, vestida de manera modesta, es movia amb dificultat i mostrava un rostre seriós que influïa respecte. Després d’uns segons que semblaren una eternitat, Marieta s’oblidà de tot el que havien preparat per iniciar l’entrevista sense aixecar sospites del que volien saber, però amb suficient marge per fer alguna deducció.

— Perdone que la moleste… La veritat és que no sé com començar. Vostè és Joaquina Borràs Boix, de Morella? —la dona va empal·lidir— Mire, segurament no hauria d’haver vingut, però jo sóc filla adoptiva i no em voldria morir sense conèixer ma mare.

— Però què s’ha cregut, que té a vore tot això en mi? —Joaquima tremolava d’espant i, fora de si, la tallà en sec— Face el favor de sortir d’esta casa!

Marieta gairebé no trobava la sortida, s’abraonà al gendre desesperada i va abandonar Vinaròs amb llàgrimes als ulls recriminant-se haver disgustat una bona dona. Al mateix temps, però, el cor li deia que era ella, les faccions, la manera com la va rebre, l’estat de confusió amb què la va fer fora sense esperar explicacions. Si era sa mare, la visita havia de trasbalsar-la i omplir-la de remordiments, però no entenia per què no li havia demanat arguments. “Segurament —pensava Marieta— la culpa ha estat meua per la manera tan directa amb què ho he plantejat”. Deixà passar uns mesos fins que es decidí tornar a Vinaròs, però aquella vegada demanà al gendre de parlar amb ella a soles perquè dos dones sempre s’entenen millor.

L’encontre va ser definitiu. Joaquima no mostrà cap sorpresa, com si esperés la visita, i tal com anava sentint les explicacions de Marieta acotava el cap i mostrava un rictus amarg.

— Sí, és cert, vaig tindre la desgràcia de tindre una criatura en circumstàncies horribles i no me van deixar vore-la, ni abraçar-la i per molt que vaig insistir, mai no he sabut si era fill o filla. Com volies que reaccionés l’altre dia? Després de tants anys et presentes al meu davant i pretens que et reconegue com a filla, què és el que vols? —el to de veu era seré i expectant, però de cap manera rancuniós.

— No he vingut a recriminar res i tampoc a demanar. Gràcies a Déu tinc una bona posició, un home que té una bona faena i dos filles que m’estimo més que la meua vida. Només volia conèixer ma mare i poder viure tranquil· la el que me quede de vida.

— Només Déu pot assegurar que eres ma filla, però en cas que fos així… —abaixà el to de veu donant-li una inflexió de clemència— Filla meua, jo sóc una persona molt respectada a Vinaròs, m’he mantingut soltera tota la vida, he dedicat el meu temps a la Iglesia i a fer obres de caritat. Si això s’aplegués a saber … Seria la meua mort.

— No se preocupe de res perquè en el meu cor no tinc altres pares que els que m’han criat i estimat fins la seua mort. Només volia conèixer-la, veure en quines condicions vivia, saber que existia… Ara ja estic satisfeta i pot estar tranquil·la que tal com he aparegut en la seua vida desapareixeré com si mai hagués vingut.

Totes dues es quedaren mudes mirant-se fixament com si una esperés la reacció de l’altra i en no produir-se, Marieta girà cua escales avall trasbalsada per la intensitat emotiva d’aquell moment i només sortir del portal del raval de Sant Francesc, amb les llàgrimes rodolant per les galtes, començà a fer-se càrrec de la doble tragèdia que havia viscut sa mare: primer les terribles circumstàncies que la deixaren embarassada i després el robatori de la criatura. Ella, mare de dos filles, s’espantava de pensar la tortura de saber-se mare d’una criatura de la qual només podia recordar els plors del moment de nàixer. Marieta va complir la paraula i mai més no tornà a Vinaròs ni tingué notícies de sa mare.

De Joaquima Borràs no podem saber si a partir d’aquell dia va poder mantenir el suposat equilibri i la tranquil·litat beatífica que havia mostrat fins aleshores. Si sabem que tingué una vida llarga i còmoda que va acabar el 2 de maig de 1970, als vuitanta-sis anys, a causa d’un infart de miocardi.