Deconstrucció social: Tu a treballar, ells a planificar

RAMON PUIG

La política urbanista estatal té una finalitat absoluta: despoblar l’interior i aglutinar tothom al litoral turístic i els grans centres comercials i industrials. Com? Propagar la bullanga de la vida moderna contra l’avorrida tranquil·litat de les poblacions de l’interior. Un interior desmantellat, prèviament, d’escoles, ambulatoris i els serveis més imprescindibles.

La ciutat enlluerna fins al punt de necessitar anys per adonar-nos el que hem perdut i no podem recuperar. La política estudiantil també ha estat clau en obrir les universitats a tothom i buidar el pobles de jovent que, tot i volent, li és gairebé impossible tornar per manca de possibilitats. Als pobles impera la comunitat veïnal, a les ciutats la dispersió i l’aïllament, els únics espais comunitaris són les grans superfícies, llocs de treball, camps de futbol, bars i restaurants. Fins i tot les famílies estan mancades de comunicació estable, gairebé tots han de marxar, de bon matí, lluny de casa, per treballar o estudiar. Els temps en que uns i altres treballaven o estudiaven al barri ja ningú els recorda. L’àpat de migdia no totes les famílies el poden fer junts i, a l’hora de sopar, les pantalles actuen de bambolines aïllants.

L’explotació capitalista no només es manifesta als llocs de treball, avui dia ocupa la totalitat de la nostra vida: treballem per al sistema, ens divertim per al sistema, consumim per al sistema, viatgen per al sistema… Estem atrapats per les il·lusions creades pel sistema i només anhelem acumular diners per donar-nos satisfaccions que només satisfan al sistema. Només l’experiència dels anys ens permet pensar que, de tornar a nàixer, faríem les coses d’una altra manera: viuríem la vida.

La societat de l’opulència no apareix per cobrir les necessitats de les persones, sinó de la publicitat al servei del mercat insaciable: compra, compra i el que et sobre ho llances a la brossa. Un estudi nord-americà de fa més de 30 anys va demostrar que, evitant comprar tot lo innecessari, es podia viure treballant només quatre hores diàries, sense reduir el consum necessari i millorant la qualitat de la vida.

El desig d’obtenir bens materials prové de l’absurda creença de que et fan sentir-te lliure, però el que genera és la rutinària esclavitud laboral de per vida. Alliberar-se del consumisme comportaria la recuperació espiritual i la convivència familiar i social. Tothom esta encadenat al circuit de producció, distribució, valorització, increment productiu i beneficis per als de sempre. Si ens adonem, som nosaltres els generadors de la riquesa dels de sempre i arribem justos a final de mes. Però no ens hem de preocupar perquè si acabem depressius, el sistema posa al nostre abast psicofàrmacs que atenuaran els efectes de la nostra mala llet depressiva.

Els psicofàrmacs pal·liaran els efectes de la vida no viscuda, ens ajudaran a dormir, atenuaran el desassossec anímic i blanquejaran les causes socials dels desequilibris. I, en última instància, sempre queda el recurs del futbol televisiu, el cinema glamurós, de sang i fetge o les sèries addictives, per omplir la soledat induïda.