Deconstrucció social: Tramitar el divorci nacional

RAMON PUIG

La unilateralitat catalana s’ha reforçat pel lamentable espectacle de la dreta espanyola al carrer contra els indults, la bufetada europea a la reaccionària injustícia espanyola i la reacció del Tribunal Suprem mobilitzant el Tribunal Ajuste de Cuentas. De nou la pitjor cara del nacionalisme espanyol que dona la raó als indepes amb el “com pitjor millor” i, a més a més, posa pals a les rodes dels autonomistes catalans. Soroll i tensió és justament el que fabrica independentistes i, ves per on, el provoca qui no vol soroll ni tensió i predica magnanimitat.

Tenim dues mans, esquerra i dreta, que fem servir alhora sense problemes. Així hauria de ser entre diàleg i unilateralitat, cadascú en el seu camp i entendre que la suma de les dues estratègies intensifiquen l’objectiu de mostrar la pitjor cara del PSOE: la inconsistència dels indults i la supeditació del govern als tribunals reaccionaris. La primera trobada entre presidents ha deixat clar el fracàs del diàleg amb les declaracions de Don Pedro “mientras gobierne el PSOE no habrá referéndum catalán” i la guerra declarada a l’independentisme per l’Estat Major dels tribunals, actituds que ressuscitaran l’11 de setembre i el crit “els carrers seran sempre nostres”.

La unilateralitat, doncs, estarà agraïda a la frustració dels dialoga’ns que comencen a reconèixer que els indults tenen molt ha agrair a la feina feta dels exiliats i la lamentable negligència de la Generalitat els últims dos anys. No hi ha més camí que reorganitzar i coordinar ANC, Omnium, Consell per la República, CDR i totes les eines unilaterals a l’abast, combinar negociació i lluita en clau acció i reacció, i amb les dues mans en marxa recuperarar el temps perdut en batalles estèrils que, de manera premeditada, els partits independentistes han enfonsat l’independentisme.

La societat civil catalana no esta cansada sinó desmoralitzada, es queixa amb raó dels entrebancs que posen uns als altres sense percebre que hi ha una intencionalitat premeditada entre govern espanyol i autonòmic de desinflar el suflé independentista. Ho aconseguiran? Es possible, però a la primera de canvi ja s’endevina que les pastanagues aconseguides amb el diàleg seran de plàstic. Aleshores, d’aquí a dos anys, pot passar que l’estratègia de rendició “junquerista” acabe com el rosari de l’aurora i calgue triar entre la rendició absoluta a l’espanyolisme o l’estratègia unilateral a mig i llarg termini.

No hi ha monedes d’una sola cara, la societat civil i partits polítics formen part de la realitat i estan obligats a actuar conjuntament. Com deia Mao Zedong quan proposà l’estratègia de la “Llarga Marxa”: “hem d’anar tots plegats cap a la independència i el socialisme, en els primers trams serem molts, però pel camí es despenjaran moderats, revisionistes i arribistes i al final només quedaran revolucionaris”.

Aquí la “Llarga Marxa” ja dura centúries i els catalans encara són al primer tram on els protagonistes són la negociació (reconèixer que el matrimoni Reino de España-Catalunya ha fracassat) i la unilateralitat (gestionar els papers per a la separació).

L’únic a negociar és i si el divorci s’ha de fer amb l’acord de les parts o a mala cara.