Deconstrucció social: Superstició contra ciència

RAMON PUIG

A l’anterior crònica ens vam quedar amb el dubte de si el miraculós Sant Sebastià seria present o no al poble per espantar el mal esperit del còlera. L’alcalde havia demanat a l’arxipreste que “como Pastor de este desgraciado rebaño, aconsejara la prudencia” i la resposta arribà en plena sessió municipal: o s’autoritzava exposar el sant a l’altar major o no hi hauria sant i l’alcalde hauria de donar comptes al poble.

Pel que feia al còlera, qualsevol decisió de l’ajuntament topava amb l’església perquè mossèn Falcó considerava una ingerència inacceptable qualsevol disposició del consistori. A la prohibició de tocar a morts per evitar el pànic, les campanes continuaren anunciant tots i cadascun dels òbits i l’estrident toc de campana que precedia el pas del viàtic seguia esglaiant el veïnat. A la recomanació de reduir al mínim els oficis religiosos i fer-los a portes obertes, es va respondre tancant-les i fomentant una activitat constant i massiva.

L’anunci de baixar la imatge de Sant Sebastià havia estat rebuda amb fervor inusitat perquè el patró del poble era més que un sant i tenia la devoció de moros i cristians. El mossèn transgredia les normes sanitàries en convocar a l’oració i la corporació hagué d’emprar la força pública. “Cuando se confiaba en su franca cooperación, con dolor se ha visto que no ha cejado en su extraño proceder, abocando el vecindario a tumultos como el que esta noche ha ocurrido en esta Ciudad y gracias que se ha podido cortar a tiempo por mis agentes y por la intervención de personas amigas de la tranquilidad pública”.

Era el còlera la causa de l’enfrontament? Més bé es tractava d’un estira i arronsa entre el poder de la corporació i del clero sobre la població. L’alcalde havia prohibit qualsevol acte cívic i religiós per minimitzar l’expansió de l’epidèmia i al no poder prohibir els oficis ni fiscalitzar la vida interna del temple, pregonà pels carrers el perill que suposava el contacte entre persones, demanà confinar-se casa i evitar les concentracions. Es va notificar a l’arxipreste la prohibició dels viàtics, manifestacions de dol i les novenes que es feien als portals de la beateria més significada.

Però aquelles “minúcies” no preocupaven al clero atès que els fidels més actius s’encarregaven de contravenir l’alcalde mentre el mossèn dedicava totes les energies a massificar la baixada de sant Sebastià. Unes tres-centes persones es concentraren a la porta de l’ajuntament victorejant el sant i era tanta la tensió que la corporació no podia atendre les tasques d’infraestructura sanitària. Mancada de suport econòmic no pogué continuar la construcció del barracó-hospital, recuperà l’ermita de Sant Sebastià com a llatzeret, la de Sant Gregori per al casos en observació i establí un acordonà la ciutat amb l’excepció del portal del raval de Càlig on s’instal·là un control de vigilància les vint-i-quatre hores del dia.

De sobte, un comunicat del governador feia saber que el bisbe, preocupat per la situació de Vinaròs, li demanava mediació. L’alcalde Dozal es mostrà sorprès per l’actitud del bisbe ja que no havia respost a cap de les peticions de mediació,  per la qual cosa suposava que “el Sr. Cura, tal vez, haya dado malos informes al Prelado” quan fins i tot havia autoritzat la romeria que “si bien religiosa, reviste un carácter altamente cívico-popular”.

L’alcalde Dozal li recordà al governador els drets de l’ajuntament sobre l’ermita i la imatge del sant i la bona voluntat demostrada en autoritzar la romeria amb unes precaucions sanitàries mínimes que l’arxipreste es negava a complir. El governador i el bisbe es posaren en marxa per facilitar una reunió entre Dozal i mossèn Falcó. Desprès d’insistir que la prioritat era aturar el còlera, l’alcalde es mostrà disposat a facilitar l’acord entre els dos estaments, però el mossèn respongué que s’hauria estalviat problemes si hagués considerat la seua opinió abans de prendre decisions i es mostrà disposat a respectar les mesures preventives municipals: quan els facultatius permetessin l’administració dels sagraments als malalts, els capellans aconsellarien la feligresia seguir les recomanacions dels metges.

La posició del mossèn exasperà l’alcalde però persuadit de no caure en la provocació adoptà un to de súplica: “Mire mossèn, davant del drama que viu el poble, trobo que hauríem de deixar de banda les discrepàncies i recuperar la unitat d’acció amb un pla de xoc elaborat entre l’ajuntament i l’església”. “Sinyor alcalde, jo només soc un servidor de Déu i en este assunto no puc fer res. Los dos devem obediència a les autoritats respectives i jo tinc ordres concretes del bisbe de no fer la peregrinació si la imatge no s’ha de col·locar a l’altar. I respecte a col·laborar… lo dit, quan els metges aconsellen als dolents prendre els sagraments, natros farem tot lo que l’ajuntament demane”.

El liberal Dozal s’ho esperava tot menys aquella humiliació i, finalment, perdé les bones formes previstes. “Pos ja no tenim res més que dir, vostè face el que tingue que fer que jo compliré les obligacions de l’alcaldia. Ah! Li recordo que l’ermita i el sant són de l’ajuntament i vostè face el que vullgue dins de la iglesia però fora mano jo i no permetré que ningú atente contra la salut pública. A partir de demà es disposarà tot lo que la Junta de Sanitat considere”.

Curiosament, dos dies després de desconvocada la romeria s’escampà el rumor que la majoria de defuncions no es devien al còlera sinó a la medicació ordenada pels metges, que matava els afectats a fi d’evitar l’expansió de la malaltia. La bola va rodar per tot el poble i acomplí amb escreix la funció. La majoria de gent amb símptomes clars tenia pànic de rebre atenció mèdica i, només en última instància, acudia a l’apotecari.