Deconstrucció social: Societat postcovid

RAMON PUIG

Al començament gairebé ningú va sospitar de la dimensió que adquiriria la pandèmia i les conseqüències que tindria per a la població. No, no hem refereixo a conseqüències sanitàries sinó les contraindicacions que tenia la pandèmia respecte la salut social. Malgrat els dubtes raonables sobre l’efectivitat de les mascaretes i la garantia protectora de les vacunes totes dues van acabar per imposar-se, no per convenciment sinó per coacció. Crèduls i incrèduls saben perfectament que ha estat la temor imposada pels polítics i els seus mitjans el que ha forçat la vacunació massiva.

  El discurs interessat del poder polític imposà confinaments, multes als desemmascarats, cribatges a dojo, retallada de l’assistència sanitària, paràlisi de les activitats culturals, recreatives, gastronòmiques i tota mena d’actes socialitzadors per tal d’evitar debat i critiques al discurs oficial.

Amb la desescalada pandèmica algunes veus del món de la salut comencen a “col·lar-se” en els mitjans per posar en qüestió la dimensió pandèmica del coronavirus i l’efectivitat de les mesures preses al respecte. Fins i tot un professional interviuat assegurà a l’entrevistador que si desestimessen els “experts” afins a les industries farmacològiques o als poders establerts, tindrien molt difícil trobar algú a qui entrevistar.

Ara sabem que no s’ha fet una divisió entre afectats per la grip estacional i pel Covid o que les pujades i baixades dels afectats depenien de si es feien més o menys PCR. La grip pot afectar de tres maneres, amb febre i uns dies al llit, amb tos i maldecap però treballant, o poder fer vida normal com si res. Amb el Covid, els greus, menys greus i els batejats com asimptomàtics se’ls considera de la mateixa categoria: tots confinats en quarantena, sense treballar, escolaritzar, ni comunicar-se socialment. Moltes famílies no han pogut assistir a la mort de parents ingressats a residències i hospitals i han hagut de patir el trauma de saber que se’ls anava la vida en la més desesperada soledat, sense poder acomiadar-se dels seus.

Com no s’han d’indignar els que han perdut familiars en aquestes condicions? I com no s’havia d’aterrir la resta? Vells, adults, joves, adolescents i criatures feien cua per vacunar-se, una, dos i tres vegades, més la de la grip i totes les que vulguen! La majoria per por a l’animalet, una part per evitar les multes i la resta per accedir a bars i restaurants. De les irregularitats menstruals, el covid persistent, ictus, trombos i tants efectes secundaris causats per les vacunes, censura total als mitjans oficials. De veres penseu que vivim en una democràcia?

 Vacunar-se no és obligatori, però la moderna dictadura manté els drets formals d’opció i opinió, alhora que dicta mesures que forcen la societat a vacunar-se “voluntàriament” i neguen la paraula als professionals crítics amb la política sanitària oficial. La contraindicació principal de les vacunes ha estat la politització pandèmica. Mesures coercitives que han modelat la societat inoculant-li la resignació davant les restriccions de drets i llibertats, la desestructuració familiar i social, la imposició de la soledat individual, la devaluació de la identitat de les llengües no castellanes i de les nacions sense Estat, la caiguda en picat del treball i l’empobriment general de la població.

Que ens tindran preparat per a la post-covid? Ja poden entrar a matar quan vulguen perquè desprès de desestructurar la societat, ensopir el pensament social, aïllar-nos en la soledat individual i agenollar-nos davant la consagrada estultícia institucional, ja no som res. Del pànic pandèmic al pànic de la guerra d’Ucraïna, ofegats per la impotència mentre contemplem com ens escuren les butxaques fins al fons per omplir la hisenda estatal i enriquir elèctriques, petrolieres i gasificadores.