Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Entre Vinaròs i Alcanar hi ha un mestissatge familiar històric fins al punt que bona part del terme vinarossenc és de propietat...

RAMON PUIG

Entre Vinaròs i Alcanar hi ha un mestissatge familiar històric fins al punt que bona part del terme vinarossenc és de propietat canareva. Compartim llengua, família, festes, sol urbà, rural i espai marítim, però ens separa la identitat com a poble. El 80 per cent dels canareus se senten catalans i el 80 per cent dels vinarossencs espanyols. El riu Sènia, més que una frontera administrativa és una barrera cultural històrica. Malgrat que la proximitat permet als vinarossencs seguir al segon els esdeveniments de Catalunya, la majoria comparteix la visió histriònica i anticatalanista de l’Espanya profunda. Però no serà així per molts anys perquè la peremptòria necessitat de l’Estat espanyol d’exprimir les autonomies per sobreviure, posarà les coses al seu lloc.

El dilluns dia 9, Rajoy respirava tranquil pels centenars de milers d’espanyols que el diumenge desfilaren per Barcelona, als quals nega el dret a votar contra la independència. Per què deu ser? Als catalans, la desfilada els hauria de satisfer ja que normalitza la situació i convalida encara més el dret a decidir d’uns i altres, respecte el futur del territori.

Els espanyols demanen a Rajoy l’ocupació militar de Catalunya i els catalans autonòmics una mediació que faça el miracle d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Els pregunto, si la Generalitat no hagués optat pel camí de la independència s’hauria arribat fins aquí? És cert que hi ha dues realitats igualment legítimes. Fa 300 anys, la Corona borbònica va annexionar-se Catalunya per la força de les armes i actualment té la legitimitat de defensar la unitat territorial amb ungles i dents. Catalunya fa 300 anys que va perdre la sobirania i mai ha desistit de recuperar-la amb una persistència i dignitat que la legitima. Ara, Catalunya ha desplegat la força de la raó i Espanya la raó de la força. No es tracta de vencedors i perdedors ja que en un món globalitzat no té sentit l’existència de nacions sotmeses i l’Europa dels estats haurà de donar pas a l’Europa dels pobles si vol superar la crisi actual.

Espanya té el pes de la llei i la força coercitiva per impedir la constitució de la República catalana, però Catalunya té la força d’un poble cohesionat que ha mostrat al món la possibilitat de resoldre els conflictes territorials sense emprar la violència. L’Estat de dret espanyol intentarà escanyar cada una de les decisions en el camí de la sobirana de Catalunya, però la imatge internacional d’un poble decidit que ha vençut a les urnes el brutal dispositiu policial, ha sacsejat la diplomàcia mundial.

Quin reconeixement econòmic tindria Espanya a Europa si no fos per Catalunya? No es tracta d’un conflicte territorial menor ja que qualsevol maniobra que afecte la fortalesa econòmica de Catalunya, desestabilitzaria l’espanyola i l’europea. Aquesta és la clau del perquè, en només dues setmanes, Catalunya s’ha introduït en l’agenda d’urgències de la diplomàcia europea.

El Si però No de Puigdemont ha desunflat el soufflé independentista i cabrejat la CUP, però ha aproximat Podemos i els Comuns, ha fet que, per uns dies, el PSC deixe d’alinear-se amb el PP i Ciutadans i ha incomodat el PSOE, que justifica l’idil·li amb el PP airejant una hipotètica reforma de la Constitució. El més significatiu del Si però No ha estat posar Catalunya en l’agenda d’Europa, USA, Rússia, Nacions Unides, premis Nobel, grups d’advocats, etc. Què vol dir això? La primera intenció del Si però No és passar la pilota a la teulada d’un Rajoy incapaç de maniobrar amb pilotes polítiques perquè la seua especialitat són les de goma. Una intenció frustrada ja que l’Europa dels estats no intercedirà i els mediadors es limitaran a pressionar per una reforma de la Constitució que permeta l’encaix de Catalunya en un Estat Federal. Objectiu inviable amb el PP al govern i inacceptable per l’independentisme si no hi ha un reconeixement previ de l’Estat català.

El revifament de l’ultradreta valenciana del 9 d’octubre, amb la col·laboració de la policia per humiliar els manifestants valencians, és una mostra més que la pilota valenciana també ha sucumbit sota la pilota de goma de la policia espanyola. Rajoy continuarà amb el carro davant dels cavalls i embornarà cegament tot el que se li pose al davant. En poques hores, Rajoy declararà l’aplicació formal del 155 que en la pràctica ja està executant des de fa quinze dies. En uns quants dies, en poques setmanes, Puigdemont declararà oficialment la independència i del xoc de trens en sortirà l’ocupació definitiva de Catalunya. Aleshores caldrà que els catalans tornen a sortir al carrer per evitar la suspensió de la Generalitat i la detenció del govern. Podrà Puigdemont recuperar la confiança dels milers de catalans decebuts?

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies