Deconstrucció social: Repressió lingüística i autorepressió

RAMON PUIG

Aquests dies Vinaròs ha estat notícia en mitjans importants de premsa i TV. Sempre que alguna cosa popular apareix als mitjans és per males noticies. El poble surt al carrer per dues coses, a banda de setmana santa i carnaval: per celebrar derrotes històriques o protestar.

Protestar ha estat notícia a Vinaròs i no és mal presagi que les mediocres minories consistorials siguen qüestionades per minories selectives de la població. No es protestava perquè l’ajuntament s’haja convertit en un màquina recaptadora d’impostos, multes, greuges o perquè la policia municipal en comptes d’estar al servei dels ciutadans ens supervisa en interès de la institució. La protesta era perquè la gent comença a estar farta d’humiliacions i malviures i s’ha unit en defensa del milionèsim atac a la llengua que representa la identitat del poble.

De la sala de la vila han tret els bancs per posar cadires i reduir en lo possible l’assistència del poble. La qual cosa dona fe que són moltes les coses que ens volen amagar. Els que eren a les bancades diuen que representen el poble, però en el seu nom se’l carreguen des del punt de vista urbanístic, cultural, convivencial i identitari. En teoria representen el poble perquè ell és qui els paga, però en la pràctica són lacais al servei de l’amo que remena les cireres i controla els serveis tècnics, la secretaria i la intervenció.

La sala de la vila representa l’assemblea local i el que s’acorda per majoria dels assistents va a missa. És cert que la població li’n delega les decisions, però si la seua respectable nòmina la paguem nosaltres, també és cert que si una delegació de ciutadans present a la sala no està d’acord amb el que decideixen, caldrà debatre i modificar.

El problema és que ningú de públic assistent va qüestionar la decisió i els que ho feren eren a la plaça i quadruplicaven el nombre dels assistents, però no van gosar pujar a la sala de la vila per dir la seua. Per què? No és fàcil la resposta.

La decepció sobre la vida i privilegis dels polítics és tan gran, com gran és la prepotència i menyspreu dels polítics per la societat. La impotència individual ens ha fet indefensos: una citació d’hisenda, de la guàrdia civil, jutjat o de l’alcaldia ens posa les pulsacions a mil i entrar a la casa del poble per defensar drets aixafats o protestar és com travessar una paret.

A la plaça hi havia una gentada perfectament arraconada contra l’església, el més lluny possible de les escales de la casa del poble. Cap policia ni autoritat municipal els ho va ordenar. Les portes de l’Ajuntament eren obertes de bat a bat, però la gent no les va creuar. No va ser per oposició de cap autoritat, sinó perquè existia una muralla mental invisible que els ho impedia. Infravalorar-se individual i col·lectivament és desconèixer que la força de la raó tomba les muralles i anul·la totes les decisions que ens afecten.

Si volem vèncer la repressió social i identitària, primer haurem de trencar l’autorepressió.