Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Enguany en fa 25 de la mort d’Ovidi i com més passen els anys més sentit tenen les seus cançons. “Hi havia...

RAMON PUIG
Enguany en fa 25 de la mort d’Ovidi i com més passen els anys més sentit tenen les seus cançons. “Hi havia un rei que tenia el castell a la muntanya, tot el que veia era seu, terres, pous, arbres i cases i al matí des de la torre cada dia les comptava”.
Ovidi ja no hi és, però el rei de la cançó continua dalt la torre de marfil des d’on observa el paisatge amb aire cansat i avorrit. Ja no és ell qui compta sinó els nobles que ara s’anomenen Ibex 35, magistrats, generals i caps dels funcionariat estatal. La cort del rei continuà centrada a explotar al màxim terres i pobles en nom de “Dios, Patria i Rey” i els súbdits s’acomoden a la servitud a canvi d’una mica de pinso a la menjadora i espectacles de pa i circ els caps de setmana i festes del calendari.
Amb la col·laboració submisa de mitjans i acadèmics, ha continuat regnant amb alts i baixos fins que el representant d’un dels territoris sota el castell va posar-se i amb veu trista, però clara, li va dir que a partir d’aleshores el seu poble no estaria més al seu servei. En sentir-lo, el rei el va fer agafar i, amb ràbia, ordenà que li donessen 155 bastonades.
La gent del poble es va rebotar i aquell hivern les autoritats reals decidiren aprofitar l’aparició anual d’un virus per posar en quarantena el regne. La primera mesura fou controlar els mitjans per convertir-lo el virus en fera ferotge que envaïa carrers, places i infectava tothom que passava. Aleshores ja no hi havia edificis insalubres on abans es reproduïen les malalties i netejaven la societat de pàries descontents, però sí geriàtrics plens de vells improductius i hospitals amb pacients costosos per a les arques del regne.
Els mitjans propagaven les 24 hores els perills de l’epidèmia i aconsellaven tothom confinar-se a casa, no se sap si per evitar l’expansió del contagi o perquè la concentració de la família en un espai menut multiplicava l’eficàcia del virus en persones sanes. Els poders fàctics de la monarquia declararen l’estat de setge i tragueren les tropes al carrer. “Estan immunitzats o són agents propagadors?”, es preguntava la gent. “Tenen la sacrificada missió d’exposar-se al virus per garantir el confinament del poble”, deia ràdio i televisió.
Podies circular si duies gos, cabàs de compra, treballaves en sector de serveis, eres periodista, tenies un permís especial, formaves part del cos repressiu, si ho feies clandestinament, eres una autoritat, guardaespatlles, bomber, jutge, metge, infermer o de Madrid i fugies de la pandèmia.
Allò que importava era que la fera vírica abdiqués al preu que siga. No importava que ers treballador autònom, botiguer precari, hostaler subsistent, treballador actiu d’una empresa en dificultats o indústria en reestructuració. En nom del virus, la cort reial podia arruïnar centenars de milers d’esforçats supervivents, però l’epidèmia també podia liquidar expectatives laborals en risc. Tot era poc per eliminar focus laborals, socials i individuals que posaven en risc l’estabilitat l’ordre públic, poders econòmics i productius. De tot això, no en parlaven els mitjans, ni de guerres, independència, migració, canvi climàtic, misèries, gana, crisi econòmica, dones assassinades ni corrupció política i reial.
L’Estat de setge no aturava la fera ferotge però mentalitzava la població de l’inici d’una nova era que canviaria les formes socials de conducta. Les “democràcies” havien posat en entredit la capacitat de controlar la població, el virus havia demostrat que dictadures com Xina o Corea del Sud tenien ensinistrada la població i tot els era més fàcil.
Desprès de quatre dies de confinament, la cort va fer baixar el monarca de la torre de marfil per dirigir-se al poble. Va ser una aparició forçada perquè la família reial de tant de comptar monedes d’or havia perdut la capacitat d’estimar-se i estimar. Només començar el discurs del monarca, en places i carrers del regne, tambors domèstics retronaren amb tanta força que es feu difícil sentir-li la veu.
La gent no volia el rei però ell tampoc els estimava perquè de comptà en sabia però d’amor no li en quedava. Però el poble encara sap la cançó de les balances i quan s’ajunta la gent plorant i rient la canta al ritme del “Himno de Riego”: “Si el rei demana corona, corona li donarem, si s’arrima a casa nostra el coll li tallarem. La reina està malalta, a punt de combregar, foteu-li quatre tiros i acabeu-la de matar”.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies