Deconstrucció social: Qui s’atreveix a dir el que pensa sobre immigració?

RAMON PUIG

Negar-se a la dictadura del “políticament correcte” vol dir navegar contra corrent i disposar-se a ser la diana de totes les crítiques de la mediocritat política que ens controla el pensament. Però silenciar el pensament lliure encara és pitjor perquè ens converteix en col·laboradors del sense sentit i ens allunya del sentit comú que adverteix del desgovern regnant, un sense viure per a la majoria de la societat.

Desprès d’hores i dies de tortura en tots els mitjans sobre la cantant Rosalia, qui s’atreveix a dir que aquest disc no va més enllà d’una operació multimilionària de màrqueting? Això mateix passa amb la immigració, algú gosa dir que la política de portes obertes és una operació planificada des de fa dècades pels poders fàctics? Diuen que és per suplir la baixa natalitat d’un Europa mancada de ma d’obra. Podria ser, ja durant el franquisme, centenars de milers d’espanyols van emigrar a Alemanya per cobrir llocs de treball que no interessaven als ben pagats treballadors alemanys. Hi ha un però, no hi van anar tots els que van voler, sinó els necessaris, amb faena garantida i, sobretot, amb salaris equiparables als dels treballadors alemanys.

Ara, però, son altres temps, cap país es limita a acollir els treballadors que necessita, perquè l’objectiu ja no és cobrir les baixes de natalitat sinó rebre riuades d’emigrants per abaixar els salaris sota mínims i reduir els treballadors, de fora i de dins, a la categoria de paries. Son temps d’inestabilitat econòmica i la mà d’obra del camp, hostaleria, industria, construcció, atenció a la gent gran, sanitaris i, tota la faena en negre, l’han de fer immigrants, negres i blancs, a qualsevol preu.

L’esquerra liberal, sense problemes econòmics i devota de partits “progres”, és la punta de llança contra els qui proposen limitar l’emigració, els ataquen de racistes i feixistes mentre es desentenen de la gent que dorm al carrer, vagareja sense papers, recull ferralla, remena contenidors, espigola algun basquet de carxofes per vendre, demana almoina a les portes dels supermercats, etc. Son els supervivents de les pasteres, l’estigmatitzada minoria visible, la que menys afecta l’estatus quo dels autòctons. El gruix son els milions que han arribat amb avió com a turistes a l’aeroport de Barajas i s’han quedat amb la vàcua esperança de prosperar econòmicament treballant com a pàries.

Com més serem més riurem diuen progres i capitalistes, perquè la massificació empobreix la majoria i enriqueix els de sempre. Així és, però la població de Catalunya ha augmentat de 600.000 persones en deu anys i els progressistes es renten les mans quan els pregunten si la massificació migratòria té alguna influència en la bogeria dels preus dels lloguers. Ningú no ignora la transcendència de la massificació en la precarietat sanitària, la incapacitat escolar, l’ocupació de cases buides, la misèria salarial, la manca d’habitatge, la inseguretat a les ciutats, però tothom calla per no ser acusat de racista.

El discurs oficial i dels progres és: portes obertes, acollida, empadronament, targeta sanitària i accés a l’estat del benestar que propagen els polítics. Sembla un acudit, però és el seu discurs i posar-lo en qüestió és ser d’extrema dreta. “No podem privar als que venen d’obtenir una vida millor”. Clar, per als progres no compten els més de 12 milions de ciutadans que viuen en el llindar de la pobresa ni en els treballadors sense faena ni poder pagar el lloguer, ni els infants que arriben a escola sense esmorzar. No, no és el discurs de VOX, són dades consultables per qualsevol i silenciades pels partits dels “progres”.

En la declaració dels drets humans no existeix el dret a la lliure circulació de persones, però si el d’estada per un temps determinat, però sobretot el dret a sostre, treball digne i sanitat completa, per als ciutadans nadius i els acollits. Des del Neolític, la historia ha estat marcada per l’emigració fins que en els últims tres segles la superpoblació ha concentrat la vida en el litoral planetari. Milers de catalans preparats acadèmicament han emigrat allí on se’ls garantia la supervivència que no tenien, però gairebé ningú va marxar a l’aventura. Aquí també tenen dret a vindre els que volen millorar econòmicament amb l’única limitació de no desestabilitzar la vida i cultura del territori. No ens han de fer callar els progressistes ideològics, cal guiar-se pel sentit comú i denunciar aquesta política liberal d’immigració especulativa de com més emigrants millor per a les arques dels explotadors i pitjor per als treballadors de casa nostra.

A Catalunya hi ha un 25 % d’immigrants, dels quals un 85 % no provenen de la Unió Europea, ni són refugiats, per tant tenen un drets limitats a la lliure circulació, però aquí estan. Cal ressaltar que Espanya només en té un 17 % i la Itàlia de l’extremista Meloni, un 10 %. Si Aznar va instituir l’obertura de fronteres, perquè l’esquerra progressista actual la defensen? A Catalunya tothom coneix la resposta: perquè l’emigració és una arma anticatalanista, generadora d’inseguretat que respon als interessos especuladors del PSOE, JUNTS i ERC, amb el silenci de la CUP i els COMUNS, i una trama de corrupció econòmica que no fa gaire ha aflorat en el podrimer que envolta l’acollida dels menors amb el cas flagrant de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA).