Deconstrucció social: Què volen els catalans?

RAMON PUIG

S’ha normalitzat el fet de dir bestieses polítiques com si fossen veritats inqüestionables. Ho va inventar Marchena durant la Causa General a Catalunya: odi, violència, anticonstitucional, il·legal, cop d’Estat, insurrecció, organització criminal, terrorisme, sedició, etc. Fins i tot diuen que la policia té el monopoli de la violència i es queden tan tranquils.

Des del sentit comú ningú dubta que cada vegada que un líder polític obre la boca dirà una animalada. No és el mateix sentir bordar Ribera ensenyant els ullals a un públic gairebé inexistent que escoltar Marlaska dient que ni al País Basc s’ha conegut una violència tan intensa com la catalana. Tanmateix, el cas més lamentable és el de Don Pedro, l’individu que pretén governar les espanyes al ritme del “Cara al sol” en nom de tots els espanyols incloent els catalans. Assalta l’hospital de Barcelona per animar els “a por ellos”, passa de llarg per les habitacions de les altres víctimes i se’n torna a les espanyes sense saludar al president de la Generalitat. L’honorable li truca quatre vegades sense obtenir resposta i ha de sentir per la TV espanyola la mofa de Don Pedro: “Señor Torra, deje tranquilo mi teléfono i dedíquese a llamar a la concordia de los catalanes”.

Fa tres segles que els polítics de Madrid són incapaços de veure la realitat més enllà de Getafe, però en el segle de la revolució digital, la pretesa intel·lectualitat espanyola i els hereus de la “movida madrileña” tenen accés directe a la realitat catalana mentre uns fan mutis pel fòrum davant la persecució a Catalunya i altres “prietas la filas”, defensen la integritat territorial del Reino de España.

Cal recordar que la Setmana Tràgica catalana va espolsar la caspa de la testa coronada que encapçalà la primera fase de la restauració borbònica, la vaga de la Canadenca inaugurà tres anys que han passat a la història com “el trienni bolxevic” i la rapidesa amb què els catalans van controlar l’aixecament feixista del 36 va donar un respir a la República. No cal dir el gran pes de les multitudinàries manifestacions amb el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” en l’acceleració de la perversa transició i ara, quan la somnolència havia atrofiat la societat de les espanyes, novament emergeix Catalunya i ofereix dos mostres de dignitat: els centenars de milers al carrer any rere any amb flors i violes a les mans alçades i la generació del biberó processista que ha crescut de mani en mani, de concentració en concentració i ha esvaït l’adolescència quan l’1-0 va veure atònita com la policia atonyinava mares i àvies.

Si, no hi ha dubte! Aquesta vegada, l’exercici de dignitat catalana encara no ha tingut correspondència a les espanyes que han plegat files amb la indignitat d’uns temps que ningú pensava que tornarien. Potser no havien marxat, només estaven a l’aguait, però que ningú s’enganye, la mobilització de les velles i noves generacions catalanes no les impulsa l’independentisme, sinó la perversió en espiral de les formes polítiques, jurídiques, policials i econòmiques, l’anorreament de tota mena de valors individuals, col·lectius, familiars, socials, culturals i tradicionals que han convertit els pobles i ciutats en cementeris de vius i les persones en no ningú.

Contra això s’ha rebel·lat Catalunya, per viure en un món millor. L’única cosa que se li pot retreure és no saber com fer-lo, un error inevitable en tots els grans canvis que s’han produït en la història. I tal com ha esdevingut en el passat, els passos endavant de Catalunya, prompte o d’hora, modificaran l’immobilisme de la resta de les espanyes.

Allò que volen els catalans no només és per a ells perquè a mig termini ho demanaran els ciutadans de les espanyes!