Deconstrucció social: Què volen aquesta gent?

RAMON PUIG

Si als supervivents de l’antifranquisme ens sorprèn que la guàrdia civil torne a trucar de matinada, què deuen pensar les generacions posteriors? Sovint formulem opinions contundents sobre la fal·làcia democràtica espanyola, però en el fons de la ment ens costa acceptar-ho. Aquest és el gran dilema: sentim i veiem els trons i llampecs del temporal reaccionari estatal, però volem pensar que són tronades d’estiu.

Mentre escric, la veu de Mònica Terribas certifica que la tempesta ha vingut per quedar-se i substituir uns partits espanyols que, incapaços de resoldre el problema, han optat per amagar-se darrere la maquinària coercitiva, policial i judicial de l’Estat. Amb una coherència difícil de trobar entre professionals mediàtics, Mònica remata l’editorial amb aquesta crida: “Si l’independentisme és un moviment de desobediència civil que vol canviar l’estat de coses per la via pacífica, que ho demostre fins les últimes conseqüències”.

Ella fa temps que navega pel tall de la navalla i té la sort de llevar-se tan d’hora que quan truquen de matinada ja és al plató de la ràdio. Vivim setmanes imprevisibles i no podem esbrinar si la fòbia anticatalana que emana de la Vox del PSOE és conseqüència de la repugnant campanya electoral o està disposat a mantenir-la fins que no quede ni un independentista. Això significaria anul·lar l’autonomia i convertir els mitjans catalans en sucursals de TVE i RNE.

Algú s’imagina engegar la ràdio i la tele i sentir que només parlen les forces d’ocupació? Molta gent miraria per la finestra per comprovar si allò que escolta és realitat o ficció. Gairebé ningú gosaria comunicar-se per telèfon, xarxes o deixar-se veure amb segons qui. La convivència hauria deixat d’existir perquè les famílies no afectades procurarien no fer costat a les que tinguessen detinguts o imputats. Fins i tot la fractura social es produiria en la majoria de famílies catalanes amb algun membre empresonat.

Això és una barbaritat! Potser, però si reflexionem una mica ens adonarem que la barbaritat ja és la norma. La constitució és una calaix immens de lleis inconcretes i interpretables que qualsevol govern pot obrir per triar la que més s’adapta als seus desitjos. A Don Pedro només li cal dissenyar l’apocalipsi social i buscar en el calaix un grapat de lleis que li donaran legitimitat. El 155 és una llei massa limitada per dinamitar l’independentisme, es remena el contingut del calaix constitucional i apareix la màgica llei de “Defensa Nacional”, perfecta per a qualsevol dictadura, atès que no necessita consens i es pot estirar com un xiclet a gust del dictador.

Si les mobilitzacions d’aquesta tardor fossen multitudinàries i persistents en el temps, Don Pedro sortirà a la tele i, amb cara de circumstàncies, diria: “Catalunya ha entrado en una situación social y política que desborda la legislación vigente y pone en peligro la estabilidad de España”. Suficient per aplicar la llei de “Defensa Nacional”, assumir el control dels Mossos d’Esquadra (tan espanyols com la guàrdia civil), cessar la Generalitat, centralitzar l’autonomia, controlar els mitjans de comunicació, castellanitzar l’ensenyament, establir la censura cultural i d’opinió política i … més senyora i més!

No en tinguem cap dubte, el que vol aquesta gent és tornar als temps pretèrits en què els gossos mesells de l’Estat trucaven de matinada a les portes que tenien el rètol “Aquí viu la dignitat”. Si a la teua porta no hi ha “dignitat”, tranquil que no estaràs a la llista.