Deconstrucció social: Quan creus que ja s’acaba, torna a començar

RAMON PUIG

Un politòleg no convencional, articulista compulsiu, conferenciant incansable i escriptor prolífic, em va dir fa dos anys: “No tengas ninguna duda, la independencia de Catalunya nunca será posible pactada con el Estado”. Jo vaig argumentar que la independència no tenia res a veure amb la revolució, sinó que pretén la constitució d’un l’Estat català, capitalista i europeista, que per la dimensió i estructura social es pareixeria més als estats europeus del nord que als del sud. Una regió econòmica emergent, molt ben vista per una Europa a la qual tant li fa ser formada per 28 que per 48 estats.

Però segons ell, això no te importància ja que política i economia caminen juntes encara que amb diferents dimensions: l’economia no té fronteres i la política si. Els estats els controlen grups econòmics, però el seu poder es redueix a manipular-los en benefici propi, en conseqüència, són poders polítics dins d’unes fronteres concretes que tenen en comú representar la part estatal d’una economia global. Les fronteres no són econòmiques sinó polítiques i les de Catalunya està representades al món per les de l’Estat espanyol. Per tant, la independència mai no vindrà de la mà dels polítics ni dels estats, només serà possible per la voluntat del poble i, ara per ara, com va dir el Che Guevara a José Mújica, “el tiempo es bueno i la gente está en la playa”.

Dos anys desprès recordo aquestes paraules del politòleg i em fan trontollar els raonaments veient que la realitat li dona la raó. L’1-O va ser un miratge polític, la gesta heroica d’un poble dotat d’una estructura social, cultural i nacional mil·lenària que ha perviscut tot i haver-se integrat a la maquinària més destructora de la història: el capitalisme. Un engranatge que en una centúria ha destruït els que segles de monarquies absolutes i liberals no van poder: la resistència dels pobles a viure de manera autònoma i en convivència entre iguals.

Potser la gesta popular de l’1-O fou una victoriosa batalla per la dignitat del poble, però insuficient per aconseguir la sobirania. Tanmateix, ha deixat tocat el Reino de España que intentarà “convèncer” Esquerra-PdCat d’imposar una “millor” autonomia contra la meitat dels catalans. Ho aconseguirà? No pareix que els polítics catalans hi posen dificultats sinó  tot al contrari, Esquerra no té més objectiu que treure els seus presos i negociar-ho obliga a fer “bondat”. El PdCat manté l’envit gestual amb l’Estat però se’l veu abatut davant d’un atzucac del qual no sap com sortir-ne. Durant un any no han fet res més que marejar la perdiu (el poble) mirant de no traspassar la ratlla roja del 155, com si les intencions de l’Estat i la Generalitat fossen desactivar la població civil per arribar a un acord sobre presos i exiliats i retornar a l’autonomisme.

Però desprès de l’1-O el catalans saben que tenen la força de la raó i al Reino de España només li queda la raó de la força. L’ANC s’ha adonat de les febleses dels polítics catalans, ha posat la directa i pretén ocupar el buit programàtic que han deixat els partits elaborant un full de ruta estratègic popular. Posar deures concrets a la població civil i als professionals de la política i estudiar la possibilitat de substituir els partits per una trama civil que configure a cada poble i ciutat la candidatura republicana més representativa. Una consigna semblant a la del 31: republicanitzar els ajuntaments, per republicanitzar el parlament i convocar eleccions constitucionals republicanes.

Si la societat civil catalana no estiguès al carrer, tot estaria dat i beneït, però desprès de 300 anys de resistència s’aprèn que allò important no està en la perversió de la victòria sinó en la dignitat de la lluita. “Caminante no hay camino, se hace el camino al andar”, deia Machado. Així és i serà sempre. La vida de les persones i dels pobles és una lluita permanent per un futur desconegut, ple de llums i ombres, i es fa inevitable tornar a començar quan creies que tot havia acabat.