Deconstrucció social: Quan creus que ja s’acaba, torna a començar

RAMON PUIG

Això deia Raimon, tot i que no es referia a les eleccions. Encara ningú havia paït la ressaca quan Don Pedro toca campanes al vol i.., sant tornem-hi. Potser molts més de vosaltres dirà, “Prou, ja vos ho fareu!”.

 Anar a votar és un acte mecànic, la reflexió ve desprès, en comprovar que amb el vot no canvies res. Potser soc massa agosarat en afirmar que abans o desprès hi ha reflexió.., l’experiència confirma que passades tantes eleccions, gairebé tothom acudeix religiosament als col·legis amb la papereta a la ma. Jo vaig votar una sola vegada i ho vaig fer per disciplina de partit. La reflexió fou inflexible: mai més, ni paperetes ni partits.

Sé que no soc l’únic, però els percentatges d’incrèduls amb el sistema no es fan públics, no per desinformació sinó per matar la dissidència, silenciant-la. Quan oculten empresonaments injustificats, tortures policials, injustícies socials, corrupció urbanística, morts d’immigrants, etc., els mitjans no es desentenen, es posen al costat dels torturadors, repressors, assassins o especuladors.

L’essència de qualsevol Estat es, per principi, autoritària, i quan semblen democràtics es perquè la població fa “bondat”. Quan els carrers s’omplen per exigir respecte als drets civils, socials i econòmics.., apareixen les dictadures encobertes. Quan els carrers estan buits i la dissidència és minoritària, la repressió estatal pot seleccionar i acorralar la dissidència a voluntat.

Cremar neumàtics en una manifestació obrera és exercir el dret a la protesta civil; cremar un contenidor en una manifestació independentista és alteració agreujada de l’ordre públic. Veient la reculada suïcida dels polítics independentistes, no hi ha millor exemple de com la por s’encomana, però els anys que precediren l’octubre del 2017 ens mostren que la valentia s’encomana més que la por. Si es vol que els polítics tornen a ser independentistes, cal treure la independència al carrer, però el moviment independentista té una cosa pitjor que la por: ignorar la dimensió de la seua força. No tot el mal ve dels polítics autonomistes. La majoria parlamentaria de la Generalitat va impedir que Puigdemont fos reelegit president, però els independentistes del carrer van permetre la investidura d’un altre que no fos Puigdemont.

De les eleccions només m’interessa el percentatge d’abstenció, sabedor que al darrere hi ha un bon grapat de gent conscienciada disposada a organitzar-se per fer coses des de fora del sistema: ajuntar-se per trobar maneres de viure sense sotracs, ajudar-se, conviure, assistir als plens de manera activa per forçar decisions positives i impedir les negatives… Però els polítics viuen en un món apart, en un núvol de coto fluix on no tenim cabuda, només som útils per enlairar-los a la llotja dels promotors, especuladors, balafiadors, empresaris i escanyapobres.

A quedat clar que una multitud d’independentistes han fet botifarra als partits, altra cosa és si seran capaços d’organitzar-se per reprendre el procés des del punt en que el van escapçar: la proclamació de  la República. La demagoga veu que crida, “Que ve el llop!” més que un toc d’atenció potser un revulsiu independentista, perquè amb el Parlament de Madrid a mans del PP, desapareixerà el teatre de l’absurd al voltant de la taula del diàleg i el suport al PSOE. La supervivència d’ERC dependrà d’abandonar el camí de l’autonomia i recuperar unitat independentista.

Auguro uns mesos en que el discurs independentista unitari florirà per boca de Junts i Esquerra amb l’objectiu de recuperar posicions de cara a les estatals i autonòmiques. Si l’endemà del pròxim 11 de Setembre, la gent se’n torna a casa i l’independentisme polític torna a presidir la Generalitat.., tornarà la competència pel poder autonòmic, la divisió i l’esmicolament del moviment. Aleshores.., tothom cap a casa, potser per dècades.