Deconstrucció social: Per a quan viure com cal?

RAMON PUIG

Amb la ressaca de les festes estiuenques no se m’acut altre que reflexionar sobre el paper que tenien quan el poble era el protagonista principal i perquè han acabat convertides en un espectacle teledirigit per l’aparell polític amb l’objectiu de repartir diners dels contribuents entre unes quantes butxaques i on la població és la convidada de pedra.

La malaltia crònica del capitalisme és la dèria de produir i beneficiar-se il·limitadament encadenant una crisi darrera l’altra. Amb la crisi del 29, l’economista Keynes va obrir pas al post-capitalisme actual: els estats, amb els diners dels contribuents, han de compensar els desequilibris del capital. Des d’aleshores, l’economia ha passat de ser una ciència a una ideologia i definicions com liberalisme, burgesia, proletariat o esquerra-dreta, han perdut el sentit, però continuen vives com a ideologies. Tothom sap que el PSOE ha estat l’instrument clau contra el socialisme, l’esquerra i els treballadors, però continua sent la referència per als que han deixat de ser d’esquerra, socialistes i proletaris.., però són al·lèrgics a la dreta.

També han desaparegut del discurs polític frases fetes com plena ocupació, creixement sostingut, estat del benestar, urbanisme racional… En canvi, no para de créixer l’economia insostenible amb l’ajuda inestimable de la ciència i les mitjans acrítics que amaguen la catastròfica realitat mediambiental, econòmica, social i individual. Els plantejaments programàtics no han desaparegut per necessitat ideològica sinó perquè el sistema capitalista ha arribat a un punt que no pot garantir altre que la concentració del capital en poques mans a costa de l’empobriment general de la població a escala planetària. Mai en la història de la humanitat uns pocs han acumulat fortunes tan astronòmiques contra la majoria depauperada. Ja ho deia Marx: per a què hi hagen rics han d’haver pobres i per a què els rics siguen més rics, el pobres han de ser miserables, com els 300.000 catalans que han de decidir entre pagar-se la medicació o menjar.

L’ofici de científic no té res a veure amb les consideracions personals de l’investigador, com tots els oficis aquest també té amo, fins i tot, els treballadors autònoms tenen amo: la dependència dels clients. L’objectiu de qualsevol investigació científica no el posa l’investigador, sinó l’empresa que inverteix els diners. Hi ha una cadena de poders econòmics, polítics i institucionals, capacitats per connectar la política investigadora amb l’educativa, social, econòmica, sanitària, industrial, financera, agrària, alimentaria i —he aquí el sarcasme— mediambiental. Aquests criteris s’imposen des de les escoles, universitats i centres d’investigació per a que la tecnologia s’oblide de la malversació dels recursos i del consumisme innecessari, per tal de consolidar la continuïtat del capitalisme: créixer sense límits, sense tenir en compte les conseqüències.

Amb la subordinació de la ciència i la tecnològica als poders establerts, no podem saber com seria una nova manera de viure, només que aquesta no tindria res a veure amb la desolació, desempara, impotència i infelicitat a que ens sotmet la irracional lògica capitalista.