Deconstrucció social: Parlen d’una guerra quan n’hi ha mil

RAMON PUIG

Seguia amb cura les informacions sobre Ucraïna fins adonar-me’n que tot eren falses notícies, finançades unes pels dòlars i les altres amb rubles. No cal dir dels canals oficials, catalans o espanyols, sempre a les ordres de la Unió Europea descaradament al costat d’Ucraïna i blanquejadora del genocidi israelià contra Palestina.

Costa trobar algun analista políticament incorrecte que aparegue, ja no als mitjans d’ensinistrament oficials, sinó a les xarxes accessibles a tothom. Quan apareix, escolto Noam Chomsky amb molt de gust, però el considero excessivament proper a les clavegueres ianquis i molt allunyat de l’occident europeu. De tant en tant apareix Rafael Poch que, primmirat en les afirmacions, es guarda l’esquena amb la lògica de que en una guerra tot pot canviar en un moment. No obstant, últimament, fins i tot alguns mitjans europeus no poden dissimular les dificultats d’Ucraïna.

Poch ens recorda que, ara fa dos anys, la invasió russa va exacerbar el nacionalisme ucraïnès i ningú tingué en compte que el patriotisme sempre va lligat al convenciment de la victòria. Cap ucraïnès ha renunciat a la victòria, però els menys compromesos desitgen el final de la guerra, com siga i els més “patriòtics” volen guanyar, però cada dia són més els no disposats a morir. És el resultat de dos anys de destrucció, massacres i patiment diari de la mort d’algun familiar, amic o conegut, o la visió d’amputats pels carrers dels pobles.

Tampoc estimula veure el rostre de Zelenski pidolant desesperadament pels fòrums ianquis i europeus, rebent poca cosa més que promeses. Sap perfectament que si el compromís de Biden d’enviar 60.000 milions de dòlars s’aprova al Congrés, serà la última entrega, ja que, guanye Trump o Biden, passades les eleccions tancaran l’aixeta, per obrir-la en direcció al futur escenari bèl·lic entre Israel, Iran i Xina.

El periodisme domesticat propaga la bestiesa que desprès d’empassar-se Ucraïna, Rússia anirà a per Europa. Si Putin ha necessitat dos anys per ocupar el Donbàs, com es pot pensar que es cruspirà tot el país i Europa de postres? Mes patètica ha estat la Unió Europea al decidir fer de gos mesell dels USA i emportar-se tots els fracassos i, a sobre, immolar-se econòmicament trencant les relacions amb Putin. Quina mena de càstig es negar-se a comprar gas i petroli a Rússia, directament, i comprar-lo molt més car a través de la Indià o importar gas liquat d’USA a preu quadruplicat?

La expansió i virulència que ha pres la política bèl·lica a Ucraïna i Gaza està agafant Europa amb els pixats al ventre i l’ombra d’una dura crisi política es passeja pel continent. Les sancions contra Rússia se’ls han girat en contra com un bumerang, el dolar ja no es imprescindible per bona part del comerç mundial, el model expansionista ianqui ha tocat fons davant de models orientals més “persuasius” econòmicament i sense la imposició de les armes.

A més a més, la superioritat militar mundial que ostentaven els USA fins ara, ja no està tan clara, amb l’agreujant que han de mantenir la maquinaria militar en constant moviment arreu del planeta, mentre Xina i Rússia només han de mostrar-se forts als seus territoris. Els ianquis tenen perduda la batalla contra el predomini xinés, el d’Iran a l’Orient Mitjà està per veure i ningú dubta que Ucraïna no podrà foragitar els russos del seu territori.

El que avui es blanc, als pocs mesos pot ser negre. Serà que s’està acabant el predomini mundial dels ianquis?, Que hi haurà desprès? Només podem assegurar que res serà com abans, però podria ser pitjor. Com apunta Rafael Poch, “compte amb allò què desitges perquè podria fer-se realitat.”

Tal com li passa als ianquis, Alemanya, el motor europeu des del finals del segle XIX, ha perdut pistonada i sembla que França està destinada per al relleu. No es casual que siga l’Estat europeu que compta amb el millor arsenal atòmic, tampoc es casual que siga qui més insisteix en constituir un exèrcit europeu preparat per a prescindir del vassallatge ianqui, sabedor que els temps de la OTAN, amb Biden o Trump, estan en el compte endarrere.

I ara ens volen entabanar amb la possibilitat d’una guerra nuclear?