Deconstrucció social: Pandèmies polítiques i clericals

RAMON PUIG

Diuen les autoritats polítiques i sanitàries que l’obligació de vacunar-se no es coerció sinó de sentit comú: “Negar-se a la vacuna et convertirà en un delinqüent social sota que posarà en perill la solut dels conciutadans”.

La història està plena de contradiccions, ara son les autoritats les que criminalitzen els reticents a vacunar-se i fa 135 anys empresonaven els científics que elaboraven vacunes contra la pesta del 1885. Un d’ells, el doctor Ferran i Clua havia demostrat sobradament que la seua vacuna no només reduïa la mortalitat sinó que cap dels injectats havia tingut efectes secundaris ni trastorns greus.

El boicot de la població adoctrinada al dispensari que havia obert a Vinaròs va fer reaccionar l’alcalde Dozal que denuncià a la Diputació la ineficàcia del llatzeret de l’ermita i demanà convertir-lo en hospital especialitzat contra l’epidèmia. Proposta denegada per manca de recursos que si en hi hagueren per instal·lar una acadèmia militar contra la voluntat de la corporació. El polze entre ambdues institucions es resolgué amb la concessió d’ajuda econòmica per condicionar un barracó sanitari als afores de la ciutat, on ara hi ha la font del Llagostí, prop de la plaça de bous.

Amb tal motiu el bisbe de Tortosa, Francesc Arnau, vingué a visitar el “Santo Hospital”, com s’anomenava. En va recórrer les estances i en veure que al racó d’una sala hi havia un embalum sospitós sobre una màrfega, preguntà què era. La infermera digué que es tractava d’una moribunda amortallada, treta de la sala de malalts a l’espera que li arribés l’hora. El bisbe, indignat, es comprometé a enviar germanes de “Nuestra Señora de la Consolación” que, sens dubte, procurarien un tracte humanitzat als malalts.

La situació sanitària començà a descontrolar-se a la segona meitat de juliol i el focus inicial fou a l’alberg de transeünts del camí d’Alcanar que acollia pobres de solemnitat i rodamóns que trobaven un plat de sopa i una màrfega per dormir. Les condicions higièniques no eren pitjor als habitatges del voltant, però tenien el problema d’amuntegar persones mancades d’hàbits higiènics. Era el lloc idoni per instal·lar-se el virus i en fer-se oficial l’aparició del focus, es constituí un cordó sanitari per aïllar la ciutat. El contagi es produïa per ingesta d’aigua o aliments infectats i els símptomes eren mal de panxa amb diarrees que si no es tractaven ràpidament produïen la mort per deshidratació.

L’ajuntament nomenà una comissió sanitària i disposà mesures de circulació per evitar contactes entre els ciutadans, però van topar amb el posicionament del clero que considerava la pesta un càstig diví que només podia desaparèixer amb multitudinaris i fervorosos actes en demanda de perdó celestial. Era la lluita de la fe contra la ciència: la primera formava part de la tradició secular i la segona encara es trobava en fase experimental. Mentre l’alcaldia dictava la necessitat d’acatar les normes de prevenció, a les trones predicaven la perversió de la ciència mèdica i es recordava a la feligresia la transcendència de l’oració i manifestacions col·lectives de fervor religiós.

L’alcalde era presentat com el maligne maçó responsable de la malaltia i Dozal envià un escrit al governador i al bisbe. “Tengo el honor, a la vez que el sentimiento, de poner en el superior conocimiento de V.S. que el Cura párroco de esta ciudad se niega a cooperar en lo más mínimo al levantamiento del espíritu público de la misma, resistiéndose a aconsejar a los vecinos que llamen a los Facultativos al sentirse invadidos por la enfermedad colérica y tomen las medicinas que se les receten, cosas que hoy no realizan las gentes del pueblo fanatizadas por ciertas doctrinas que no tienen razón de ser, y cuyas consecuencias lamentamos, como las lamentaban en Segorbe antes que su dignísimo prelado dejase oír su tranquilizadora voz entre las masas”.

 L’arxipreste Cristòfol Falcó va reaccionar organitzant una peregrinació multitudinària per baixar de l’ermita la miraculosa imatge de sant Sebastià i traslladar-la al temple parroquial perquè tota la població pogués invocar-la. L’alcalde es posà les mans al cap i convocà una sessió d’urgència per impedir els perills de la concentració. Alguns regidors demanaren prohibir l’acte abans que no fos massa tard, però la prudència del poder sempre posa pel davant els interessos polítics sobre el sentit comú i s’acordà una decisió intermèdia: permetre la peregrinació sempre que l’arribada fos abans de les sis de la matinada per tal de defugir temperatures extremes i s’instal·lés el sant a l’exterior del temple per evitar la multitud oprimida en un recinte tancat.

Qui eren els polítics per immiscir-se en els assumptes de Déu? Maçons i anticlericals recalcitrants! L’alcalde estava més pendent de no contrariar el poble que d’evitar els contagis i tornà a recórrer al bisbe per manifestar-li el disgust pel conflicte entre els dos estaments, tot remarcant que es resistia a exercir el principi d’autoritat ja que confiava en l’entesa entre ambdós estaments i en la voluntat de monsenyor per unificar voluntats i no separar-les. També detallà que el poble passava unes setmanes d’angoixa i sofriment i li suplicava que intercedís per acostar relacions entre església i ajuntament per tal d’aturar la desgràcia sobrevinguda a Vinaròs.

Malgrat el to de prec, l’alcalde no pogué reprimir posar el dit a la llaga del problema entre els dos poders i es lamentà que el “vulgo ignorante, imbuido por ciertas doctrinas, se declaró en abierta oposición a los Sres. Facultativos”.