Deconstrucció social: On vas Alfons XII?

RAMON PUIG

Per acabar amb les cròniques sobre el còlera de 1885 farem referència a la manca de discriminació de la pesta pel que fa a les categories socials. Havien deixat a l’alcalde Àngel Dozal quan, encoleritzat per la pressió fiscal estatal, abandonava la sessió municipal amb la intenció de no tornar. Als pocs dies l’anaren a buscar a casa perquè tenia una visita important al despatx de l’alcaldia. Era el delegat provincial amb una llista de deutes que anà desglossant amb un to de veu planer, com si estigués passant el rosari. L’home n’era conscient que l’endeutament municipal era una epidèmia crònica acumulada a la qual cap corporació hi podia fer front. Vinaròs, però, era el més perseguit pel delegat en ser de lluny el més endeutat de la província, però també sabia que, com sempre, l’alcalde reconeixeria el deute, es comprometria a pagar-lo i aquí pau i allà glòria.

Però les irregularitats no eren només econòmiques perquè el podrimer de la Restauració era precisament el fonament de la seua estabilitat ja que els diferents interessos polítics i econòmics només havien de posar-se d’acord en el repartiment del poder i els funcionaris dur a terme els tripijocs necessaris perquè la societat hi donés el vist-i-plau. Com a exemple, les eleccions a diputats provincials d’aquell 1885 acostumaven a deixar el districte de Castelló als republicans i la resta de comarques als conservadors de Fabra.

El dia de les eleccions, quan els membres del tribunals acudiren al col·legi, una gentada els rebé amb una escridassada. Eren llauradors apressats per anar-se’n al camp i encara hagueren d’esperar una hora l’arribada de l’alcalde per autoritzar l’inici de les votacions. Cal dir que l’actitud dels reclamants no era per “responsabilitat ciutadana” sinó fidelitat interessada en favors dels cacics, d’un i altre bàndol, que controlaven els vots de la població.

Quan aplegà Àngel Dozal la majoria ja no hi eren, però havien deixat constància de la seua presència als membres del  tribunal. Ateses les circumstància entenem que el retard de l’alcalde havia de ser justificat, ben al contrari, era una estratègia per esgotar la paciència dels llauradors que votaven l’oposició cossiera. Com que no tots havien marxat, va fer una ullada al local i en prohibí l’entrada fins que tot estigués net i endreçat com esqueia a un col·legi electoral. A més a més, “preocupat” pel benestar dels membres de la mesa, va encomanar un bon esmorzar abans de començar les votacions. Quan gairebé no quedaven votants contraris, accedí a obrir les portes del col·legi però a l’hora de l’escrutini atès que les primeres cent-cinquanta paperetes eren contràries, aturà el recompte, donà un descans a l’esforçada mesa, se’ls endugué a fer una passejada i deixà el col·legi sense vigilància. Malgrat les maquinacions locals, els resultats del Districte posaren les coses al seu lloc i els cacics fabricaren una majoria conservadora. Fou aleshores quan el liberal Dozal donà resposta als requeriments econòmics adduint no tenir recursos per eixugar el deute i exigir als nous diputats vinarossencs conservadors la condonació del deute.

Aquell estiu de 1885, el govern aprofità un revés internacional per diluir l’efecte del còlera a la premsa i provocar un inusitat fervor patriòtic. El 12 d’agost, Bismarck decidí ocupar les Illes Carolines de la Micronèsia, sota bandera espanyola, i Cánovas envià la Marina a recuperar l’arxipèlag i el possible enfrontament suposà un problema major que el còlera. No es parlava d’altra cosa i la febre patriòtica creixia a ritme de la calor estiuenca i la intensitat del còlera. Contra les indicacions dels sanitaris, Madrid era escenari de marxes i contramarxes, a favor i en contra, amb manifestacions a les capitals, actes als pobles i comunicats de les autoritats. Vinaròs no en fou excepció, fins i tot el republicà Cristòfol Felip “de Bassino” retolà l’entrada de la taberna amb el nom “Las Carolinas” i propagava el negoci amb l’eslògan “Almacenes de Vinos y Aguardientes anti-alemanes”.

La magnitud de l’epidèmia només era comparable a l’esglai de cada família amb fills en edat de lleva, quan la vespra de Nadal es feu el sorteig de mossos en edat militar i per alliberar els fills de les famílies benestants, el govern publicà una Reial Ordre “pueden redimir por la cantidad de 5.000 reales que depositaran en casa de banca establecida en esta capital, cuya cantidad no será retirada hasta que el quinto no tenga en su poder el certificado de libertad”.

Només les classes benestants podien gaudir el privilegi, però en relació a la salut, la realitat demostrà que el còlera no discriminava miserables i distingits. Els cas més significatiu fou el d’Alfons XII que a les acaballes d’estiu feu cas als assessors i es disposà a fer una acció tan populista com imprudent: visitar els afectats del còlera a l’hospital d’Aranjuez. L’acte aconseguí enfervorir les masses, però, als pocs dies el monarca es prostrà al llit i el 25 de novembre moria envoltat de metges al Palau del Pardo.

Un Rei se substitueix per un altre i no passa res, però amb un ambient polític tan calent el que perillava era la monarquia i dos dies abans de morir, a l’habitació contigua de l’alcova on agonitzava Alfonso XII, Cánovas va posar pel davant la corona a qualsevol estratègia política, designà Maria Cristina com a regent i cedir el govern als liberals de Sagasta. El gest de Cánovas era més eficaç que altruista en considerar que una aliança entre conservadors i liberals consolidaria la continuïtat del règim i evitaria que l’oposició aprofités la mort del rei per desestabilitzar el règim airejant la bandera republicana. Cánovas no anava desencaminat ja que les tres fraccions republicanes s’aliaren per demanar el sufragi universal i la República, com a essència democràtica d’un règim de llibertat.

L’any 1885 l’acomiadaren els vinarossencs amb la celebració del cinquanta aniversari de la batalla d’Alcanar en honor a les víctimes. L’Església resplendia com mai, al centre destacava un sumptuós Cadafalch, el cor de la capella recreà la missa de difunts de Francesc Argemí Casamada i al capvespre una processó de dol, encapçalada per la banda Euterpe, interpretà una marxa fúnebre del director Ernest Vilar.

L’últim acte fou la sessió municipal del 23 de desembre per acordar l’elaboració d’un plànol de la ciutat que establís les línies d’expansió urbanística, reformar, redreçar i obrir carrers i places, per a la qual cosa es destinaren cinc mil pessetes quan havien perjurat no tenir un cèntim per combatre la pandèmia.