Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Oigo, sí, con quien tengo el gusto, Eh! Le hablo des de la Generalitat catalana. Podría detener un momento la guerra para...

RAMON PUIG

  • Oigo, sí, con quien tengo el gusto, Eh!

  • Le hablo des de la Generalitat catalana. Podría detener un momento la guerra para parlamentar?

  • Eh! Parlamentar qué?

  • Hemos escuchado a su lugarteniente Soraya afirmando con rotundidad que ni Puigdemont, ni Junqueras ni nadie que esté procesado o prófugo puede ser presidente.

  • Me ha parecido, por el tono, eh! que no lo considera acertado, verdad?

  • No, no, que la moreneta nos libre! Sencillamente agradeceríamos nos diese un nombre, catalán o español, que considere justo para presidente de la Generalitat i nos levante el 155.

  • Eh! Ahora me va con sobornos! Cuando les entrará en la mollera que la cosa no va de figurantes, eh! El 155 ya es el presidente y está para quedarse hasta que el último independentista se arrodille, bese respetuosamente la bandera y jure la Constitución.

  • A sus ordenes mi general! Mensaje entendido, procederemos.

Aquesta paròdia de Gila no és inversemblant. L’enemic és Puigdemont i no només per a Rajoy, també ho és per una part del PdCat i Esquerra, dos partits que entenen l’independentisme com a instrument per aconseguir una quota d’autonomia més ampla, mentre el president l’assumeix com a objectiu. Junts per Catalunya és la fórmula política i electoral de Puigdemont, molt més propera a l’autoorganització popular que a la disciplina dels partits clàssics. Això no està ben vist per la burgesia convergent, però els resultats electorals també han posat en perill l’hegemonia independentista i republicana d’Esquerra, amb la qual cosa els principals enemics del president i de la República no estan a Madrid sinó a la cúpula “independentista”.

Encara més. Els mitjans de comunicació, catalans i espanyols, la societat del 155 i bona part del sobiranisme només qüestionen com s’ho farà Puigdemont per ser investit i governar. A gairebé ningú incomoda l’existència de presos polítics i gent exiliada i ningú posa en qüestió que l’aparell de justícia estiga al servei del govern central per doblegar la gosadia del poble català en dir prou a l’espoli econòmic i identitari de Catalunya.

És cert que la societat del 155 considera que “muerto el perro se acabó la rabia” però el gos no està mort i la ràbia va en augment. L’èxit de Rajoy-Sánchez és aconseguir que la situació d’ofec de les institucions catalanes es normalitze socialment i que les preguntes dels medis, catalans i espanyols, demanen respostes a la víctima i no al botxí. “La investidura de Puigdemont ha de ser presencial!” “Si es vol un govern autonòmic estable Puigemont ha de fer un pas enrere!” “Que no veieu que amb Puigdemont continuarà el 155?” “No es tracta de persones sinó de Catalunya!”

Es tracta de mantenir la dignitat que dos milions de catalans van manifestar l’1 d’octubre i no la indignitat d’agenollar-se davant les envestides d’un govern agònic i desesperat. En canvi, la claudicació cada vegada pren més força entre polítics d’Esquerra i PdCat, més prop del retorn a l’autonomia que del futur de la República.

Esquerra diu que van menystenir la força de l’enemic i és l’hora de parar motors, que la situació es calme i esperar una millor ocasió per tornar a intentar pujar l’empinada costera que ha de conduir al cim de la República. En conseqüència el president Torrent ha “ajornat” la sessió d’investidura seguint el mandat de Rajoy i el Tribunal Constitucional.

Amics d’Esquerra, i ara que? De debò creieu que el tribunal permetrà que Puigdemont siga president? Està clar que coincidiu amb el PdCat que Puigdemont és un problema per a la continuïtat de la partitocràcia i acabar amb la figura del president és acabar amb Junts per Catalunya, però, i si Puigdemont resiteix? Unes noves eleccions us passaran una severa factura, la coalició de Puigdemont seria hegemònica i l’independentisme, majoria absoluta. Aleshores?

Si a Torrent li venia gran la responsabilitat de ser el president encarregat de donar veu al resultat de l’1 d’octubre i referendat el 21 de desembre, ho hauria d’haver pensat abans ja que per fer de president del 155 no “hacían falta tantas alforjas”. Se n’ha anat del Parlament deixant a les portes una multitud amb la careta de Puigdemont, confosa, indignada, novament decebuda, però ferma, incansable i convençuda que, malgrat els partits, ni els seus pares ni avis havien estat mai tan prop de la sobirania com ells. Inhabilitar la Catalunya sobirana no serà prou, caldrà fer-la fora físicament i cap 155 ni cap partit la podreu foragitar.

Només queda un pas que pot trigar mesos, però que ja està en marxa: la sobirania popular s’ha expressat amb contundència reiterada i continuarà superant tots els obstacles que li posen els partits que en nom de la sobirania fan el treball brut a Madrid.

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies