Deconstrucció social: Obrerisme vinarossenc a principis del XX (II).  Paisatge laboral a principis de segle

RAMON PUIG

Acabàvem l’anterior capítol amb la crisi de la viticultura, però cal afegir que també arrossegà tota una indústria en progressió com la foneria d’Antoni Sendra (on hi el Mercadona al carrer del Pont), excepcional creador d’enginys agrícoles que promocionà, més enllà de les fronteres estatals, però amb la imprudència de no posar el mecanisme adequats per controlar transaccions a llarga distància. Entre els enginys inventats hi havia una màquina d’espellofar arròs que interessaren a diverses empreses del ram, una d’elles fou la societat “Angelo Bolgheroni & Cia”, de Novara, que el convencé s’associar-se amb la promesa d’estendre-la per tot el territori que controlava.

Als pocs mesos arribà a l’ajuntament de Vinaròs una notificació del consolat italià amb males notícies per al constructor Sendra: “los expresados señores consiguieron ambas patentes, pero con asombro del inventor y constructor de la máquina, ha recibido una carta en la cual se denuncia que […] han hecho inscribir la patente de invención a nombre del Angelo Bolgheroni, en vez de hacerlo a nombre del Sr. Antonio Sendra Bonet, como inventor y constructor; ha hecho construir el Sr. Bolgheroni, en Vircelli, una máquina, y por el mismo están construyendo otras cinco. De las máquinas que le han remitido de España, ha substituido la placa con el nombre del constructor “Sendra Bonet”, por otra llevando su nombre; y finalmente los premios obtenidos por la máquina en las exposiciones de Novara y de Roma, el Sr. Bolgheroni las hizo inscribir a su nombre y no al de Sendra Bonet como constructor y inventor de las máquinas”.

En plena crisi, el poc moviment comercial que hi havia el controlaven els grans  comerciants de vi, aiguardent, oli, garrofes o farina, els productes de més sortida. Però no cal fer-se una idea equivocada de la manifestació de riquesa d’aquella àpoca. El que els treballadors anomenaven amo, era un operari més del taller que es reconeixia pel to d’autoritat i el gruixut llapis encastat a l’orella que li servia per anotar a la paret o en una llibreteta, comandes, hores de faena, mesures, dissenys, pressupostos, etc. Els límits entre el patró d’un obrador i els treballadors especialitzats es difuminaven. Hi havia amos que s’assalariaven en empreses més sòlides i treballadors que optaven per independitzar-se i provar sort obrint una fusteria, instal·lant una barberia, complementant el taller de reparació amb la venda de sabates o passant de l’ofici de paleta al de mestre d’obra.

Tots eren oficis que no exigien gran inversió. A banda d’alguna botiga ben assortida en el centre del poble, la resta de comerços de queviures consistien en un mostrador a l’entrada de la casa, amb abadejos amuntegats al costat del tallador, unes balances de plat i alguns embotits escampats sobre el marbre greixós. Al darrere, un armari amb prestatges mig buits i sacs de sucre, arròs, cigrons o farina al costat de la porta. Fora del centre històric, tavernes i botiguetes eren a tocar i malvivien del veïnat que, a més de comprar a unces, pagava quan entrava a casa un “extraordinari” o quan la botiguera ensenyava la llarga llista que justificava no poder fiar més.

El port de Vinaròs era un espai de gran concentració obrera, però la vinculació del tràfec marítim a les conjuntures econòmiques el convertia en un lloc de trànsit laboral sotmès a un irregular mercat de mà d’obra. El treball portuari era extraordinàriament dur en una època de poca innovació tecnològica i l’intens ritme laboral justificat perquè la majoria de mercaderies eren peribles o per la pressió de les companyies navilieres que per romandre el mínim temps al port, perllongaven la jornada fins arribar a les 14 i 16 hores. Els jornals eren més elevats  però a la duresa de la faena s’hi afegia el caràcter temporal.

L’activitat portuària generava lligams entre estibadors, carreters, boters, calafats i jornalers eventuals. En principi, existia un nucli de plantilla constituït pels estibadors que distribuïen la càrrega a les bodegues i els operadors de bossells i quadernes o la “maquinilla” dels vaixells a vapor en treballs de càrrega i descàrrega. Eren els professionals imprescindibles per garantir la faena ben feta i la resta es dividia en “colles” a la manera dels treballadors agrícoles que s’agrupaven en “camarades”, comandades per un “cap de colla”. Si en època de vaques grasses els conflictes entre amos i criats s’intensificaven perquè les dues parts tenien interessos a defensar, quan venien maldades, les bosses dels sense faena baixaven la cotització dels jornals, de la mateixa manera que els camperols patien la caiguda de preus i els abusos dels comerciants. Aleshores, la impotència dels treballadors conduïa a la desesperació de la majoria i a la reflexió d’uns quants que, seduïts per ideals sindicalistes, aprofitaven l’ocasió per convèncer els companys que la unió feia la força.