Deconstrucció social: Obrerisme vinarossenc a principis del XX (I). Final de la crisi viticultora

RAMON PUIG

En correspondència al pes del món rural, l’associacionisme obrer a la península tingué un retard respecte Europa. A finals del XIX el règim caciquista de la restauració borbònica ofegava els impulsos del liberalisme industrial i el terme proletariat era desconegut. Fou al tombant del segle quan es visualitzaren els dos mons oposats socialment en la interpretació del capitalisme de què formaven part. Burgesia i proletariat maldaven a treure el màxim de productivitat, però la primera s’enduia la major part de pastís i a la segona li quedaven les engrunes, la qual cosa generava friccions i enfrontaments violents. A l’Estat li costava molt d’entendre que el seu interès en la continuïtat i estabilitat del capitalisme depenia més de la integració que de la confrontació amb el proletariat.

Als treballadors no s’interessaven per les teories, només reaccionaven quan la supervivència era gairebé impossible i aquesta constant els apropà al sindicalisme emergent amb l’objectiu d’unificar energies per afrontar els abusos de la patronal. A partir d’aleshores, el republicanisme deixà de ser patrimoni exclusiu de les faccions populistes de la burgesia i els treballadors començaren a assimilar-lo des de posicions socialistes i anarquistes.

El nou segle s’estrenà amb les primeres lleis laborals reguladores el descans dominical i la sobreexplotació de dones i menors. Les reformes decretades pretenien apaivagar el malestar creixent i, lògicament, no foren ben acollides per la burgesia. La patronal va reaccionar ignorant-les, emparada en la indiferència de les institucions, i només les lluites obreres en palesaven l’existència, de manera que els conflictes van incrementar la tendència dels treballadors a organitzar-se sindicalment contra la pressió de la patronal.

La crisi viticultora de 1890 va tancar obradors de  boteria i enfonsà el tràfic portuari i en iniciar-se el segle, Vinaròs encara tenia ferides en carn viva. Molts havien optat per l’emigració, d’altres intentaven subsistir alternant el treball de la terra amb les faenes agrícoles de temporada, lluny de casa. En aquella època, la sortida d’un veler cap a les amèriques era un esdeveniment que concentrava multituds. En arribar el vaixell es produïa un tràfic extraordinari de vehicles i persones que conduïen mercaderies dels magatzems al moll. L’agitació es multiplicava amb l’assistència constant de curiosos, alguns dels quals donaven un cop de mà, però la majoria intentava pujar a bord, cosa que obstaculitzava la faena dels estibadors.

El dia de sortida era festa gran i acudia gent dels pobles veïns. Quan s’hissava la bandera espanyola i els distintius de la matrícula, significava que la tasca d’estiba havia acabat i podien embarcar els passatgers. Els primers a enfilar la passarel·la eren els viatgers de tercera, els homes amb maletes de fusta i les dones amb feixucs mocadors de farcell. Els últims eren els de primera classe que aplegaven al moll amb cotxe de cavalls, acompanyats de familiars i amics que celebraven el comiat amb un àpat al menjador de bord. La resta de passatgers romania a coberta, recolzats a l’orla, asseguts sobre cordes, angoixats per la possibilitat de no tornar a veure la família. Tothom  amb la mirada fixa al campanar amb una barreja de dolor pel que deixaven i d’esperança en el nou destí.

El moment de la partida era dolorosíssim per als que marxaven, els que restaven al poble s’esforçaven per adaptar-se a la situació, disposats a acceptar qualsevol faena que aportés jornal, en diners o en espècie, a l’economia familiar. Com sol passar, les crisis tenen avantatges per als de sempre i la burgesia local aprofità l’èxode de xicotets propietaris per invertir en terres a preus rebaixats, mentre alguns propietaris reconvertien vinyes en regadiu per adequar-les al conreu de moda a la Plana de Castelló: el taronger.