Deconstrucció social: Obrerisme i adoctrinament. Vinaròs 1903

RAMON PUIG

La irrupció de l’obrerisme a Vinaròs arribà acompanyada de tensions i incidents de diferents tipus. El picapedrer Baptista Bas agredí l’agent de consums Miquel Torres qui, alhora, era processat sota l’acusació d’apropiar-se una partida de 330 arroves de garrofes embargades a Consol Juan. Domingo Costa i el barber Enric Obiol foren acusats d’injúries a l’autoritat i al paleta Rafael Roda l’encausaren per lesionar a Joan Ayza “Montoro” en una baralla.

L’últim mes de 1903 fou de rellevància mediàtica per al futur dels treballadors d’arreu del món. El 17 de desembre hi va haver a Rússia la primera escissió entre menxevics i bolxevics que encetà el camí del centralisme democràtic, una fórmula devastadora de fe cega en els dirigents del partit leninista, preludi de la dictadura del proletariat, darrere la qual s’encobriria el totalitarisme soviètic. Quatre dies després, el 21, un basc, Tomàs Meabe, va trencar les relacions amb Sabino Arana per fundar les Joventuts Socialistes espanyoles, el mateix dia que a Madrid, Nicolas Salmerón i Alejandro Lerroux constituïen “Unión Republicana”.

Esdeveniments que no arribaren a Vinaròs on l’única celebració fou la jubilació de l’estimat mestre, Antoni Segura “lo Roget”. Tasca dura la d’aquells mestres atès que Segura hagué d’aprofitar la nova llei d’Instrucció Pública per demanar la baixa definitiva “por lo avanzado de su edad y por razón de la deficiencia progresiva de sus sentidos de la vista y oído”.

Al sistema no li passà per alt l’activació del moviment obrer i començà a posar fil a l’agulla per posar-lo sota control ideològic. Els primers dies de 1901, a Vinaròs s’havia inaugurat l’acadèmia “Ayguals de Izco”, al carrer de l’Àngel 37, amb l’objectiu de fundar “un centro de enseñanza a la altura de los adelantos del día, que sea centro de cuantos desean adquirir conocimientos científicos y literarios”. Fins i tot van fer reformes per adequar-lo a la funció d’internat amb menjador, dormitoris i les aules corresponents. Amb tota seguretat, les obres devien desdibuixar la distribució original del palauet dels Aiguals i els frescos que decoraven les parets principals, avui destruïts amb el beneplàcit de l’ajuntament més “progressista de la història”. El 1902 funcionava a ple rendiment amb una plantilla de professorat de primera i segona ensenyança que també preparava alumnes per a “carreres especials”.

En començar el curs de 1903, els republicans vinarossencs ja s’havien organitzat al voltant de la Unió Republicana i, sensibilitzats per l’auge de la instrucció educativa, visitaren l’acadèmia. El professor Puyana rebé amb entusiasme als líders J. Antoni Peris, Cristòfol Felip i Joan Fàbregues i els mostrà l’aula de taquigrafia per mostrar-los el nivell de l’alumnat. Desconeixedors de la tècnica, la prova del dictat va deixar-los bocabadats en comprovar la quantitat de paraules que podien transcriure en un minut. El professor demanà a Peris seleccionar un paràgraf del periòdic que duia sota el braç i escriure’l a la pissarra. Tot seguit cridà l’alumna més joveneta que, amb només onze anys, va taquigrafiar el text sense cometre ni un error.

La pregunta que ens ve al cap és, quin sentit tenia aprendre taquigrafia, una matèria que mai tindrien la necessitat d’utilitzar? La resposta no té un sentit pragmàtic, sinó doctrinari. L’objectiu de l’ensenyament no era (ni és) capacitar alumnes individualment en el sentit d’aportar millores a la comunitat, sinó adoctrinar-los en els valors liberals de “progrés i modernitat” contra els de sobrietat i autonomia personal, heretats de la cultura rural i el saber dels oficis tradicionals.