Deconstrucció social: Mirada democràtica o totalitària

RAMON PUIG

Tothom ha de triar entre una i altra mirada a l’hora d’opinar sobre la realitat política d’arreu de l’Estat. La mirada democràtica demana coneixement dels fets i reflexió abans d’opinar, mentre que a la totalitària només li cal banalitzar els fets, fer d’altavox dels voxonaros espanyols i repetir les seues objectives mentides fins convertir-les en veritats subjectives.

Per als grecs, democràcia significava “poder del poble”, però no la instituïren ells perquè la seua manifestació era anterior a les ciutats. Atenes la va adaptar del món rural als interessos jeràrquics del poder urbà: una forma d’Estat en què el poder era del poble en una manipulació interessada que a la nostra època s’ha traduït en el poder de l’Estat en nom del poble.

Al segle XXI, el concepte de democràcia no té res a veure amb els grecs sinó amb el règim parlamentari construït a partir de 1836 amb la dissolució de la jurisdicció senyorial que convertí la noblesa feudal en aristocràcia burgesa i consolidà el model politicoeconòmic capitalista. Aquell elitista règim parlamentari l’escenificava la paròdia entre conservadors i liberals enmig de “pronunciamientos” militars i aixecaments civils, rellevats al segle XX per la lluita de classes que capgirà la vella paròdia en la moderna paròdia d’esquerra i dreta.

El XXI s’inaugurà amb la crisi econòmica més greu de la història contemporània que no ha tingut els mateixos efectes que la del 29 per l’aplicació de mecanismes de contenció supraestatals. Una crisi que al Reino de España no va tenir repercussions polítiques fins que el 2012 esclatà el “problema catalán”. Un problema econòmic que s’expressa en termes polítics.

La burgesia catalana va veure que la crisi econòmica espanyola necessitava els recursos catalans per sobreviure a l’agonia, precisament quan Catalunya remuntava el vol i necessitava tot el seu capital per constituir-se en una de les economies emergents més sòlides del capitalisme europeu. Amb un milió de persones al carrer a cada diada, la burgesia es va fer independentista i inicià el viatge a Ítaca sense previsió de temporals.

Una mirada objectiva no pot negar dues coses: el gir autoritari estatal i les dificultats dels sobiranistes catalans. El futur immediat és incert però a llarg termini, el sentit comú posarà les coses al seu lloc i la transició del règim del 78 caminarà cap a la reestructuració del Reino de España en un Estat on tindran cabuda les nacions sobiranes que en l’actual centralització són poca cosa més que colònies.

La mirada democràtica veu la “revolta catalana” com una alenada d’aire fresc que remourà la corrupta i viciosa atmosfera espanyola, obrirà una nova onada d’indignats, arreu de l’Estat, endegarà una segona transició per deslliurar-nos del passat franquista i s’iniciarà un nou cicle polític amb més possibilitats de participació popular en el control de la vida política.

La mirada totalitària veu el procés català com un atemptat a la sagrada unitat espanyola, a l’obsoleta figura de la monarquia, als caducs privilegis del patriarcat, al poder dels homes sobre les dones, a la recuperació dels valors “Dios, Patria y Rey” i la necessitat de dotar-se d’un líder de ferro amb capacitat de recuperar els “cuarenta años de paz” franquista.

La justícia totalitària diu que tothom és culpable fins que es demostre el contrari i que el desconeixement de la llei no eximeix ningú de la infracció o el delicte. La justícia democràtica garanteix que tothom és innocent fins que es demostre la culpabilitat i la ignorància de la realitat i el desinterès per esbrinar la veritat no eximeix ningú de les seues responsabilitats cíviques.

Demòcrates i autoritaris hauran de dirimir en els pròxims anys si la societat ha de caminar cap a un futur incert, però esperançador, o recular cap a l’ignominiós passat dels que no tenen memòria històrica.