Deconstrucció social: Marieta localitza sa mare

RAMON PUIG

Què havia passat amb la mare de Marieta? L’havíem deixada a Morella, el 1905, al forn de la tia “la Roja”. Sa germana Concepció fou enviada a Barcelona i no en tornà a saber res, però ella tampoc no féu llarga l’estada a Morella on hagué d’arromangar-se per donar satisfacció a les exigències de la tia. Fou aleshores quan Joaquima es posà en contacte amb dos antigues amigues del col·legi de les Carmelites de Castelló, on ella i sa germana havien fet els primers estudis. Una era l’almassorina Pilar Miralles Olzina, l’altra, Maria Esteller Miralles, de Sant Jordi, però totes dues acabaren emparentades per la unió matrimonial de Pilar amb el germà de Maria, Adrià Esteller Esteller. En abandonar de manera sobtada el col·legi tothom s’assabentà de l’assassinat del pare i les dues amigues van continuar en contacte amb Joaquima fins que en desaparegué el rastre en anar-se’n a Morella.

En assabentar-se de la situació es disposaren a donar-li un cop de mà. Sara, la filla de Maria Esteller va aprofitar la visita de sa germana Irene i el seu marit, Sixto Miralles, per parlar los de Joaquima. El matrimoni tenia casa al raval de Sant Francesc de Vinaròs on Sixto dirigia el registre de la propietat, no tenien fills i dedicaven part de la fortuna en obres de caritat com a benefactors de l’Asil i l’Església.

En conèixer-la i advertir la discreció del tracte, disponibilitat a organitzar la casa i facilitat per les qüestions administratives, no ho dubtaren gens i van fer-li un espai a la llar on fou tractada com una filla. Novament a la ciutat que l’havia vist nàixer, la vida de Joaquima va ser gairebé monacal, lliurada a la família d’acollida i a l’observança catòlica que aquella professava. A finals dels anys vint, en aquella casa també va trobar hospitalitat l’aleshores vicari, Vicente Enrique Tarancón, i l’acolliment va perdurar molt més enllà de la mort dels amfitrions, quan la majordona Joaquima Borràs heretà la casa, tot i que sempre va continuar com administradora amb la neboda de la difunta Irene, Empar Esteller Miralles i la criada Pepita.

La tragèdia de joventut quedà soterrada entre les parets del forn de Morella, però a Vinaròs fou compensada amb un reconegut respecte de la població, sobretot en l’àmbit de la beateria. Segurament, en el fons del seu pensament mai no desaparegué el desig de recuperar la criatura perduda, però ho devia dur ben amagat perquè segons tots els indicis mai no va donar un pas per saber d’ella.

Ignorant del passat i present de la mare, la filla Marieta, desprès de la frustrada visita a la Mata de Morella perdé l’esperança de trobar-la, però la preocupació sobre el seu estat econòmic i les condicions en que vivia li mantingué el neguit. La investigació del guàrdia civil aportà un nou element: la mare de la criatura només va residir a Morella el temps de la gestació i el part, però l’únic que se sabia era que havia nascut a Vinaròs.

No era gaire complicat ja que si el pare era oncle i la fornera tia, el pare de Joaquina havia de tenir els mateixos cognoms. El gendre Manuel Marquès acudí a l’ajuntament de Vinaròs i li donà els cognoms a l’arxiver el qual no pogué aclarir-li gaire perquè un dels cognoms estava equivocat. En un segon viatge va tenir més sort en ser jo present i desprès de consultar la base de dades i no trobar ningú amb els cognoms Gimeno Borràs, vam capgirar-los i aparegueren les referències de Pau Borràs Gimeno, viudo i pare de Joaquima i Conxita Borràs Boix.

Ja no hi havia cap dubte, l’avi de Marieta no era un qualsevol, sinó un dels primers contribuents que va morir assassinat el 1901 al col·legi electorals dels jutjats de la Mera. Amb aquesta informació no va ser difícil localitzar la mare al raval de Sant Francesc. Al gendre ja només li quedava convèncer la sogra i preparar el retrobament.

                                El desenllaç al següent i últim capítol de la sèrie.