Deconstrucció social: L’únic clar és que la llum la pagarem cara

RAMON PUIG

Quan obrim una aixeta o un interruptor no sabem que un acte tan simple comporta una sèrie de complicacions que, en el cas de l’electricitat, s’escapa a la comprensió dels profans. L’aigua s’extrau de la capa freàtica o de la pluja, s’emmagatzema en dipòsits o embassaments i es distribueix per la xarxa fins a l’aixeta. L’electricitat prové de centrals hidràuliques, nuclears, eòliques, fotovoltaiques o de carbó, endollades a una xarxa única que, per l’enorme potencial energètic, l’excedent no es pot emmagatzemar.

Amb el canvi climàtic sobrevingut i l’alteració del règim de pluges estem condemnats a un futur mancat d’aigua i a la intensificació de fonts energètiques contaminants. Però la creixent sensibilitat social reclama intensificar l’energia verda, i el govern “més progressista de la història” s’ha posat en marxa per satisfer la demanda ecologista. Tanmateix, en compte de construir parcs eòlics i fotovoltaics públics, ha donat màniga ampla a la inversió privada perquè faça el gran negoci. Resultat: distribuir la Península en zones ventoses i d’aprofitament solar i subhastar-lo a les empreses especuladores.

El problema. L’energia elèctrica no es pot emmagatzemar i la circulació per la xarxa ha de coincidir exactament amb una demanda que varia a cada dècima de segon, sinó, pot col·lapsar com l’altre dia o pitjor. En la producció hidràulica no hi ha problema perquè la regula una turbina de gran tonatge, sensible a la més mínima oscil·lació entre oferta i demanda i, de manera automàtica, corregeix la diferència, frenant o augmentant la producció.

La hidràulica s’alimenta d’embasaments que li permeten estabilitat, però el sol i el vent no es poden controlar, a més a més quan la fotovoltaica i eòlica actual funcionen sense sistemes d’estabilització que comporten una gran inversió. No cal dir que les empreses privades no tenen més objectiu que obtenir diners amb el mínim de despeses. L’empresa pública és l’única que ho pot fer, amb els nostres diners, però la funció dels governs no és gestionar-los per millorar la societat, sinó per servir els seus amos: els poders econòmics representats per una extensa trama que va de les multinacionals als bancs.

Com diu Antoni Turiel: les fotovoltaiques i eòliques són com un cotxe sense frens. Cal intensificar la transició energètica, però s’ha de fer en condicions per evitar caigudes en cadena. Com que els governs estan al servei del capital privat, al menys, caldria que experts independents insistiren en advertir que continuar amb la introducció massiva d’energia alternativa, sense sistemes d’estabilització, provocarà apagades molt més greus que la que hem patit.

No és casual que a les Balears i les Canàries no hi hagués apagada, perquè minories sensibles implicades en moviments assemblearis per la Transició Energètica han influït en el sentit comú de ser autònoms energèticament i no dependre de la híper-centralització espanyola. La proposta del decreixement (reduir el consum per consciència individual) no se la creu ni els que la proposen, davant la impossibilitat de posar en comú milions de persones per reduir el consum, es més factible canviar el model de producció que només depèn de 70 empreses.

El problema del canvi climàtic, energia bruta, la contaminació dels rius i mars, etc., estan supeditats a la clau de volta que ho explica tot: la desigualtat econòmica i social que fa més rics els rics i més pobres els pobres. La solució és el decreixement, però ni els rics ni els pobres volen decréixer, ni saber res dels centenars de milions que moren de gana, bombes, pestes i sequeres, ni dels milions de famílies que, a casa nostra, es troben sota el llindar de pobresa, sense cotxe, vacances, ni vermuts a les terrasses, i a les portes del desnonament. Cada dia en són més i ens adverteixen que, més prompte que tard, seguirem el seu camí.

Mentre, no tinguem cap dubte sobre l’apagada. Entre altres problemes, la causa principal ha estat una sobreproducció de les fotovoltaiques, perquè malgrat els avisos de sobrecàrrega, els especuladors “ecologistes” a més de no incorporar sistemes estabilitzadors han mantingut la producció al màxim, indiferents a les conseqüències, conscients que ningú els assenyalarà amb el dit acusador. Els efectes col·laterals de la seua cobdícia s’amortitzaran amb els nostres diners. Sinó, recordeu el Castor.