Deconstruccio social: L’ordre mundial ianqui

RAMON PUIG
La població no té temps per destinar-lo a investigar, però en arribar la jubilació ja no hi ha excusa per als qui encara tenim preocupacions. El desordre mundial que ens mostren els mitjans tracta de despistar-nos amb espantoses imatges d’incendis, temperatures devastadores, desastre mediambiental, guerres sàdiques i mil inferns més, però mai les raons de fons de la deshumanització.
Un jubilat o qualsevol jove inquiet pot trobar entre les escombraries de les xarxes algun analista contrastat i fiable com Rafael Poch, Teresa Aranguren, Antoni Turiel o Lorenzo Ramírez. De tots ells pots pouar coneixements que no trobaràs enlloc i d’això es tracta per poder veure el que amaguen els mitjans del sistema. Mentre ens capfiquem en els horrors de Rússia-Ucraïna i Israel-Palestina, els estats més poderosos del món fa tres dècades que van començar a dissenyar un nou ordre mundial, del qual, Palestina i Ucraïna només són la guspira que alimenta el còctel molotov de les negociacions que són a punt d’acordar-se.
L’operació va començar amb Kissinger, la va reorientar Clinton, la ratificà Obama, accelerà Biden i l’ha de culminar el pato Donald Trump. Les intencions eren d’ofegar Rússia i desindustrialtizar Europa, per evitar el “suposat” intent de crear una Euro-Àsia. La caiguda de l’URSS deixava Rússia en hores baixes, però els USA estaven perdent l’hegemonia mundial enfront d’una Xina que, aleshores, encara no era una potència econòmica. Xina, amb els recursos energètics de Rússia i Europa com a consumidora, podia formar un bloc perillós per als ianquis.
En el projecte de Kissinger, Ucraïna estava destinada a ser l’espai geopolític encarregat de desestabilitzar Rússia, i l’Otan l’artefacte destinat a rodejar Rússia i Xina i trencar la possibilitat d’una Euro-Àsia. A la vista de les dificultats, el govern Clinton va canviar l’estratègia: construir un nou ordre mundial capitalista sota l’hegemonia d’USA i Xina. Curiós, veritat?, però massa rebuscat.
Clinton s’ocuparia de col·locar Xina a l’Organització Mundial del Comerç i deixaria fora Rússia ofegant-la econòmicament. Xina, però, encara era lluny de ser una potència econòmica, però Clinton pretenia ajudar-la a emergir econòmicament, per afavorir la formació d’una gran classe mitjana que s’integraria al capitalisme i forçaria la desaparició del règim comunista. Era el compte de la lletera fet per un grup de prepotents que consideraven que el capitalisme era el mateix per a un ianqui que per a un xinès.
Hi havia un problema cultural històric que separava occident d’orient. USA pretenia democratitzar Xina, alhora que envejava —com tot occident— la comoditat amb què exercia l’autoritat sobre la societat i prenia les decisions importants sense passar-les pel parlament. Però Clinton no entenia com de diferent era la seua política internacional de la xinesa. USA negocia amb totes les dictadures possibles per tal d’endur-se els recursos per les bones o per les males, com organitzar cops d’Estat, finançar guerrilles o assassinats selectius. Xina seu a negociar sense imposar la seua política respecte la de l’oponent, ofereix aportació econòmica i tecnològica i proposa diverses possibilitats de compensació, però no s’interessa directament pels recursos.
La UE té l’oportunitat de triar entre enfonsar-se amb els USA, unir-se a l’hegemonia de russos i xinesos o situar-se en la neutralitat i negociar amb uns i altres. Però Europa és com un gos que llepa la mà de l’amo que el tortura, es troba segrestada pels ianquis i sembla estar encantada amb els segrestadors. A Europa no li tremola el pols a l’hora de negociar amb una tirania familiar com la Saudita que finança el terrorisme internacional però es gira d’esquena a Xina, una dictadura que, de fa dècades no ha fomentat ni una guerra.
Els xinesos no pretenen democratitzar-se, ja que les democràcies occidentals no són l’exemple a seguir. La cultura xinesa no ve de d’Aristòtil sinó de Confuci, te una visió de la societat com la d’un eixam d’abelles en què els individus només són membres d’un engranatge amb més de mil anys de tradició. Si els ianquis no poden competir amb els xinesos socialment, ni econòmica ni tecnològica, només li queden les armes o acostar-se a Xina.
Això és el que Obama i Biden intentaven i Trump ha tirat pel recte amb l’estratègia d’acostar-se a Putin, acordar la fi de la guerra amb Ucraïna, favorable a Rússia, i crear una barrera entre russos i xinesos. Així doncs, les negociacions sobre la pau a Ucraïna només són una excusa per arribar a un acord de dimensió global. El pla definitiu és el següent: 1.- Seure USA i Rússia sense Zelensky, un president caducat que no pot convocar eleccions perquè només compta amb el 2% de la població. 2.- Una aturada permanent de la guerra i convocar eleccions amb candidats pro-OTAN. 3.- Proposar una conferència de Pau amb presència de Xina. 4.- Enderrocar el president de Síria perquè Israel ocupe la meitat sud i “pacificar” la zona, prèvia desaparició de Palestina. 5.- El repartiment de l’Antàrtida.
Aquests acords beneficiarien també Xina i el perdedor seria el menys combatiu: Europa. No es pot obviat Xina perquè posseeix la tecnologia i la matèria primera per a la transició energètica i Rússia té el gas, complementari amb qualsevol energia. Aquest projecte de desordre mundial és el que ocupa la desvariada mentalitat Trumpista. Ves a saber si se’n sortirà.