Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Es temptador escriure sobre l’espectacle electoral francès o entre energúmens com Trump, neòfits com Biden, poderosos com Sunak, amb una fortuna superior...

RAMON PUIG

Es temptador escriure sobre l’espectacle electoral francès o entre energúmens com Trump, neòfits com Biden, poderosos com Sunak, amb una fortuna superior a la de la monarquia britànica o la del guanyador Sir Keir Starmer, fill d’un ferrer però inquilí d’una casa valorada en més d’un milió de lliures… Es llaminer, però, a qui li podria interessar els que jo digués al respecte? Com que els pensaments són brindis al sol, prefereixo l’exercici de reflexionar escrivint.

Parlaré de les eleccions començant per l’Estat, l’aparell de concentració de tots els recursos materials, industrials, transaccionals i tributaris, la màquina encarregada de promocionar tota mena d’innovacions tecnològiques (comunicació, viatges espacials, innovació armamentista, recerca de nous recursos), no importa fracassar, l’Estat, amb els diners de tots, cobrirà els dèficits d’investigadors, empresaris i financers.

Per a que això funcione, cal que model econòmic s’impulse de manera exponencial i permanent. D’aquí l’ajuda imprescindible de les institucions educatives per orientar tots els sabers cap a una evolució tecnològica que ho possibilite. Calia posar el treball a mans de la tecnologia, eliminar la ideologia proletària i reconvertir el mestratge acadèmic en instructors de la revolució tecnològica que ha de salvar el món.

Aquest model d’ensenyament no pretén estudis per millorar el saber, sinó per forçar la competivitat creativa entre la “reserva intel·lectual” seleccionada. Així es creen els investigadors del sistema, prèvia extirpació de la mentalitat crítica i dedicats a facilitar l’objectiu de les universitats: cobrir la demanda intel·lectual del sistema en cada conjuntura.

En conseqüència, educar ja no té a veure amb el saber que intenta aproximar-nos a la realitat, sinó a la instrucció acrítica de valors i estimacions socials que només interessen al sistema. Els centres educatius no formen part del procés de producció, són l’instrument d’instrucció on es prepara mentalment als estudiants per accedir a nivells  de preparació més subtils i perversos per a la continuïtat de la desolació humana i planetària.

Abans de votar també cal despolititzar l’opinió pública amb la tasca dels experts en sociologia al servei dels estats. La gent vota perquè la urna el reafirma democràticament, fins i tot es creu que de la seua participació depèn la configuració del govern que representarà els seus interessos. No li cap al cap, que només té dret a escollir el color de la façana de l’edifici del govern. Els programes polítics són campanyes publicitàries plenes de promeses buides com qualitat de vida, política social, seguretat, millor sanitat, mesures contra el canvi climàtic, la sequera, etc. Promeses que, en lletra impresa o digital, les llancen tots els partits en cartells propagandístics, on somriuen amigablement, i serveixen igual per a una campanya electoral que per promocionar un producte farmacològic o dentífric.

Aquesta manera de tractar d’estúpids els electors amaga, sota la frivolitat de les teatrals campanyes electorals, la nostra ignorància respecte l’aparell estatal. Però, fora del desconeixement sobre el que es compra o es vota, hi ha excepcions individuals i col·lectives decidides a no comprar determinats productes, boicotejar comerços, votar en blanc o abstenir-se directament.

La opció contestatària del sentit comú popular contra la partitocràcia que encobreix els poders fàctics, comença a ser un gra al cul de la falsa democràcia i els intel·lectuals del sistema entreveuen que una nova manera de viure es ja un desig en creixement. Però en compte de veure-ho com un canvi de paradigma al que s’haurien d’adaptar o consideren un afront desestabilitzador i retorcen la legislació amb l’objectiu de paralitzar la població amb la derivació terrorista front qualsevol manifestació apercebuda com a desestabilitzadora.

La Cámara parlamentaria representava la casa del debat democràtic, però al segle XXI no és altre que l’Opera Bufa de la política, i els seus membres no tenen ni la dignitat de dissimular que estan allí per aprovar allò que ja s’ha decidit als despatxos del Ibex 35.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies