Deconstrucció social: L’independentisme té un càncer

RAMON PUIG

S’ha de reconèixer que el pressingcup és imprescindible per frenar la moderació autonòmica de l’independentisme institucional d’una Esquerra hereva de Prat de la Riba i un PdeCat fill de Francesc Cambó. Tanmateix, tots els nacionalismes tenen un factor comú: posar l’economia per sobre de la identitat.

Aquest va ser el factor determinant que forçà Artur Mas a declarar-se independentista. Una Catalunya econòmicament emergent però sotmesa a un Estat que fagocita la riquesa creada als pobles perifèrics, no pot aixecar el vol que el seu potencial li permet. Mas ho va intentar i va topar amb un Rajoy que li barrava la porta a cada petició. En un context de multitudinàries manifestacions civils i no calia ser visionari per adonar-se’n que Catalunya no tenia futur dins d’Espanya. Aquesta realitat explica la conversió independentista del nacionalisme tradicional, però no s’ha de deduir que l’objectiu és la constitució d’un Estat català independent. Res més lluny. De la declaració independentista d’Esquerra i Convergència al meu poble en diuen matar mosques a canonades. Declarar la República unilateral formava part d’una estratègia política que pretenia espantar l’enemic per fer-lo seure a negociar el pacte econòmic i un reconeixement nacional que els justifiqués davant del poble. Si això es així, per què s’ha arribat tan lluny?

El pressingcup ha estat un factor important circumscrit a la composició dels escons sobiranistes, però la clau mestra ha estat, i continua sent, la determinació de la societat civil d’engegar el motor de la transició autonòmica a la sobirania nacional. Però no n’hi ha prou amb la fermesa del poble per evitar que els partits instrumentalitzen les mobilitzacions en interès propi. Caldrà un procés de transició individual i col·lectiva cap a un futur a mig termini en què el poble haurà de renunciar a delegar les decisions a mans dels partits i obrir una etapa de responsabilitat ciutadana amb l’objectiu de l’autodeterminació municipal, comarcal i nacional. Cap família gosaria delegar en terceres persones les petites i grans decisions sobre com organitzar-se per conviure. Tampoc cap comunitat hauria de delegar les decisions relatives al present i futur del seu municipi. La sobirania catalana es troba lluny de ser una realitat perquè l’Europa dels estats no ho permetrà i la reacció dels partits espanyols a la decisió de la justícia belga és digna del franquisme més carpetovetònic.

L’esquerra ja fa anys que va desaparèixer i els partits catalans es mouen en el terreny dels gestos a l’expectativa del que fa la societat civil. El Partido Nacional Español (PSOE-C’s-PP-Podem) continua encallat en la transició franquista d’aquella Espanya que acabava als Pirineus i no pot suportar que una part del seu territori haja evolucionat fins al punt de voler l’emancipació per acostar-se al règim dels països nòrdics europeus. Però s’ha arribat a una situació de no retorn perquè els catalans han deixat de sentir-se espanyols i l’Estat no afluixarà. Què cal fer? L’Estat ho té tot a favor ja que mitja Catalunya és al seu costat. Els catalans només representen l’altra meitat i tenen tota Espanya en contra perquè l’enemic és dins de Catalunya no fora. La competència dels partits, lògica en el règim autonòmic, no té sentit en un procés d’independència. Divideix i venceràs!

La competència entre Esquerra, CUP, Junts per Catalunya i PdCAT és el càncer de l’independentisme. Han de donar un pas al costat i diluir-se en el poble per constituir una sola força fins a la República. Això només ho pot fer el poble des de cada municipi: republicanitzar els ajuntaments, convertir el saló de plens en la casa del poble, mancomunar les comarques i coordinar les representativitats populars per elegir un Consell de la Generalitat horitzontal al servei exclusiu del poble. Només la societat civil organitzada sense l’estigma dels partits, podrà guanyar l’altra Catalunya en un procés de baix a dalt. Si no és així, el xoc de trens acabarà amb “concessions” de l’Estat a canvi de la derrota absoluta del sobiranisme.