Deconstrucció social: L’hora del final o de la veritat?

RAMON PUIG

Les transicions polítiques són una barreja de sentiments, lògica, intuïció, raó, estratègia i, per sobre de tot, interessos polítics. La transició de l’autonomia catalana a una República sobirana, avui per avui, té més de sentiments que de política, però aquesta podria ser la primera vegada que els sentiments i una certa política caminessen plegats per la senda de la raó i el convenciment que és possible avançar en el camí de la sobirania sense l’ús de la violència.

Centenars de milers de catalans han commocionat la poca o molta sensibilitat humana que encara queda al planeta en uns dies en què l’èpica ha sacsejat les entranyes d’una part de la societat anestesiada per dècades de consumisme i ensinistrament sistemàtic. Els ancestres rurals, comunitaris i creatius, no havien mort del tot, romanien en la memòria històrica aletargada en una part del cervell. De sobte, la prepotència d’un Estat involucionista ha despertat la dignitat d’un poble que ha deixat endarrere el aspectes materialistes de la vida quotidiana per mostrar el rostre d’un nou subjecte humà capaç d’enfrontar-se a la deshumanització armada per defensar unes urnes que simbolitzaven l’essència de la identitat d’un poble que no vol ser més gos mesell.

Ha estat només un rebrot de la cultura d’un poble segada una i altra vegada durant centúries. Però que el rebrot puga créixer fins a convertir-se en arbre, necessita alguna cosa més que sentiments. Cal astúcia, paciència, coratge, sacrifici i la seguretat que totes les plagues econòmiques que anunciarà l’enemic no significaran res al costat dels beneficis que comportarà la consciència d’haver estat a l’alçada del moment històric que vivim. La meta només significa arribar a un lloc, el camí, caminar plegats, és el que ens fa forts i humans. La República catalana serà una fita capitalitzada pels polítics, però la consciencia que la clau ha estat el poble anònim, deslliurat de partidismes i ideologies, ens acostarà a fites molt més importants en què repúbliques i estats no seran necessaris perquè els pobles s’autogovernaran.

Encara és l’hora dels polítics que capitalitzaran la generositat popular amb la intenció de continuar al cim del poder en nom de la República. La “revolta” catalana serà l’excusa per superar la degradació de la transició franquista i, des del federalisme, consolidar un Estat espanyol en crisi. Però l’1 d’octubre ha estat molt més que tots els 11 de setembre de la història recent perquè el poble català ha descobert la fortalesa que suposa la unitat popular per una causa immaterial. No es tractava d’enfrontar-se al braç armat de l’Estat en defensa de salaris o llocs de treball, impedir desnonaments, manifestar-se contra el perill de les nuclears, contra els terratrèmols del Castor o per un pacte econòmic. Aquesta vegada va de sobirania, es tracta de defensar la identitat d’un poble.

Tanmateix, tres milions de sobiranistes no poden ignorar que els cinc restants estan neutralitzats per una situació ben òbvia: Catalunya es una autonomia espanyola. Ara, amb el revifament de l’independentisme s’ha despertat l’unionisme i la dicotomia s’expressa socialment i caldrà assumir la contradicció de manera serena i comprensiva. Els altres catalans també són Catalunya i caldrà conviure amb ells i demostrar-los que aquesta convivència va més enllà de fronteres i disputes polítiques. El poble de Catalunya ha estat, és i serà plural i obert a la diversitat cultural, una particularitat gairebé exclusiva que permet i permetrà a ciutadans de cultures foranies conviure agermanadament sense renunciar als seus orígens.

Catalunya ha referendat de la manera més èpica la seua voluntat nacional, ha deixat obsoleta la necessitat d’un referèndum pactat i les úniques eleccions que s’han de convocar són les constituents de la República Catalana. Puigdemont ha optat pel Si però No amb l’estratègia de guanyar temps per forçar una negociació que incloga el reconeixement de la sobirania catalana. Tanmateix Europa té dos raons de pes per oposar-se a la independència de Catalunya: una Espanya sense Catalunya no garanteix el pagament del deute exterior i una Catalunya sense Espanya obriria la veda de les nacions sense Estat europees cosa que posaria en perill l’Europa dels Estats.

Si la Cup força la declaració de la República catalana, justificarà l’aplicació del 155. Si el president continua en la línea del Si però No, s’aplicarà igualment però aïllarà encara més el posicionament del Partit Nacional Espanyol (PP-C’s-PSOE) com la part autoritària i involucionista que no vol negociar. Però aquesta discussió ha quedat esborrada perquè la resposta de Rajoy ha estat empresonar Sánchez i Cuixart.

La impotència del govern central es manifesta amb la irracionalitat del gos rabiós. Aquest, o defalleix d’estrès o se’l mata políticament