Deconstrucció social: L’herència del top

RAMON PUIG

El muntatge colpista de Tejero va posar les coses a lloc: l’aparell franquista adquirí pedigrí democràtic, Carrillo desintegrà el PCE, i CC.OO aboca el moviment obrer al penya-segat de la desmobilització. Vinaròs i Benicarló van ser els dos punts calents del sindicalisme de resistència a la demarcació castellonenca, com van demostrar les aturades del sector de la fusta a cada conveni laboral, el rabiós conflicte del “Desguace” a Vinaròs i el de “Cobesa” a Benicarló.

A principis d’estiu del 1982, com a membre de CC.OO, vaig haver d’acompanyar al jutjat representants de dos empreses locals que havien tancat feia un any i els treballadors no podien cobrar les compensacions del Fons de Garantia perquè el jutge no havia acabat l’expedient. Ningú ens volgué atendre i vam decidir tancar el jutjat. Als deu minuts, el jutge de pau ens dugué a un despatx farcit d’expedients i començà a renegar per falta de personal i acumulació de faena mentre llançava per terra els expedients. Estupefacte, vaig despenjar el telèfon i vaig dir “O crida la guàrdia civil o ho farem nosaltres”. Mitja hora més tard sortíem del despatx amb data i hora per tancar l’expedient i solucionar el problema.

Una setmana desprès esclatà el conflicte Cobesa i tres sindicalistes vam passar la nit als calabossos de Vinaròs. L’endemà ens portaren al Jutjat i al poc, em sorprengué veure entrar emmanillat el treballador que m’havia acompanyat en l’afer del jutjat de pau. Ambdós vam ser cridats al despatx del secretari Valls i ens feu signar un document que anul·lava un procediment obert contra nosaltres per “amontonar una pila de expedientes con la intención de calar fuego al juzgado”. Amén! Evidentment, en l’operació “domesticar CC.OO” del Baix Maestrat, l’assumpte de Cobesa era molt més sucós i menys escandalós que acusar-nos de piròmans. Desprès de passar gairebé un mes a la presó de Castelló, el problema es va resoldre amb la meua expulsió del sindicat.

Pensàvem que tot allò era la reacció agònica del la injustícia franquista, però 37 anys desprès, no només és present sinó que actua amb una prepotència encara més gran. La Causa General contra el govern de la Generalitat catalana, la presidenta del Parlament i els representants d’Omnium i l’ANC, està sentenciada prèviament en un judici de proves inventades, la indefensió dels acusats en no admetre arguments testimonials i audiovisuals que contrarien la versió de fiscalia i concentrar el temps del judici perquè els advocats no puguen preparar la defensa. Un muntatge polític del Tribunal Superior amb l’objectiu d’escapçar el moviment sobiranista català.

Recordarem un precedent. El 18 d’agost de 1930 es va fer el Pacte de San Sebastian del qual sorgí el Govern Provisional de la República com a referent de la vaga general revolucionaria que havia d’abolir la monarquia. Les vacil·lacions ajornaren diverses vegades la data d’inici fins que el 12 de desembre es produí l’alçament de Jaca. El fracàs de la insurrecció es rubricà amb l’afusellament de Fermin Galán i Garcia Hernández i l’empresonament dels membres del Govern Provisional que pogueren localitzar. El 20 de març de 1931 es va celebrar el judici contra els caps de la “sedició” que optaren per convertir una sala de sessions, atapeïda de públic, en un procés contra el règim de la monarquia i la legitimitat del tribunal. Les desorbitades demandes fiscals es van reduir a penes de sis mesos i tres membres del tribunal votaren absolució.

Ens esperen mesos d’ignomínia jurídica i caldrà veure si els presos catalans seran capaços de deslegitimar el Tribunal Superior espanyol i demostrar que és l’hereu directe del Tribunal d’Ordre Públic franquista.