Deconstrucció social: L’Estat en estat pur

RAMON PUIG

Un apoderat a l’espera del judici entrà en una sala on es jutjava un jove acusat de violació i assassinat. No hi havia públic, només un home a la penúltima fila. S’assegué al darrere i s’adonà que plorava. “Perdone, però no m’estic de preguntar-li si plora per compassió?”, “Si un pare no plora pel seu fill, qui el plorarà?”.

És cert, ningú no és imparcial quan el delinqüent és familiar, amic o conegut proper, però tampoc ho és quan la podridura esquitxa el partit polític amb el qual simpatitza. El cas del pare és la crida de la sang, el cas del partit és el drama social de manca d’opinió pròpia. Es pot dir que la militància dels partits es limita als que viuen del partit i un nombre determinat de fanàtics que encara pensen en els caducs paràmetres de dreta i esquerra. En conseqüència, a l’hora de votar, els fanàtics voten els seus, els “d’esquerres” contra la “dreta” i la majoria vota els indicadors que l’Ibex 35 fabrica en forma d’enquestes d’intenció.

L’autoengany arrenca en l’etapa antifranquista, quan la societat civil s’ajuntava, es reforçava i s’organitzava al voltant d’una esquerra social anònima que acabà als braços dels partits polítics. Una evolució demolidora que destruí la força social i la consciència individual a canvi de l’anomenat estat del benestar. La societat va passar de persones de fets amb voluntat de ser lliures i autònomes, a individus de “drets” institucionals; d’organitzar-se contra la injustícia i l’opressió, a disgregar-se i quedar a mercè de la burocràcia d’un Estat al qual se’l suposa protector de la ciutadania. La societat individualitzada deixà de ser conscient de la força col·lectiva i la capacitat organitzativa i es reduí a un cos material amb només necessitats materials. Abans, els drets s’aconseguien amb esforç individual i lluita social, ara es pidolen a les institucions d’una autoritat absoluta que dona i pren, premia i castiga, permet i prohibeix, segons que decideix la minoria poderosa que les controla.

L’Estat s’assenta en una estructura militar, fins i tot la indústria va nàixer a Anglaterra amb finalitat militar, tant és així que les fàbriques, amb poques modificacions, es converteixen en indústries de guerra a cada conflicte bèl·lic. De fet, els governs no prenen decisions transcendents missió destinada al corpus ministerial on es concentra l’elit de funcionaris de l’Estat. Els polítics van i venen i es limiten a aprovar i executar qüestions secundàries que els imposen els poders fàctics. El vots només treuen i posen polítics sense potestat, perquè els autèntics poders no son a l’abast dels votants. Quí vota la trama de funcionaris ministerials, els jutges, càrrecs militars o el cos policial? Els votants no tenen cap possibilitat de decidir si volen fabricar armes, participar en guerres, atonyinar manifestants o crear un estat de corrupció sistemàtica, muntar judicis mediàtics a conveniència per modificar governs i manipular situacions polítiques.

Seria avorrit detallar la trama de corrupció. Fa anys, un vell savi anònim em va fer pensar quan digué sobre l’honestedat humana “Mai es pot saber si una persona és honrada si no ho ha disposat dels diners d’altres. Qui pot manipular oli i no untar-se’n els dits?”. És estúpid no acceptar que la corrupció és congènita als estats, aparells de poder nascuts exclusivament per apropiar-se de la capacitat productiva dels pobles que diuen protegir. És estúpid considerar la corrupció com apropiació de diners “indeguts” quan és una “comissió deguda” als polítics que gestionen la voracitat especulativa dels poders fàctics.

Qui son realment corruptes, els polítics i funcionaris que van gestionar el “pelotazo” del Castor o les empreses fàctiques de Florentino que van embutxacar-se els diners? Els Florentinos de l’Estat són els que teledirigeixen l’aparell jurídic amb judicis a la carta per canviar governs i dilatar la trama “Gürtel” fins que deixa de ser útil. Així també els Llarena que retorcen a plaer la llei per empresonar polítics catalans i utilitzar-los com a esquer amb l’objectiu d’enaltir fins a la paranoia el malmès patriotisme espanyol.

En aquest Estat absolutista no hi ha camí de futur ni solucions raonades. Així ho ha deixat de clar Pedro Sánchez amb: o Rajoy o jo. Com si fos Déu en estat pur.